Primavera en ple febrer

Tots sabem que la primavera arriba el 20 de març, per tant avui comença la primavera astronòmica coincidint amb l’equinocci. Tanmateix els equinoccis s’avancen degut a la precessió global de l’eix terrestre (que ja he parlat alguna altre vegada “Per què canviem d’hora dos cops a l’any?”) a un ritme d’una mica més d’un dia per segle; és a dir si ningú no fa una reforma com la del segle XVI amb Gregori XIII, tard o d’hora l’equinocci i el començament de la primavera seran en ple mes de febrer.

ENSO (El Niño) 

Però consideracions astronòmiques a part, del que volia parlar és del mes atípic de febrer que hem patit en l’hemisferi nord. A diferencia d’altres anys l’estiu austral no està sent tant dur com acostumava. En canvi l’hivern meridional literalment no ha existit. Sí és cert ha hagut algunes tempestes, nevades, onades de fred... però en general els mesos de gener i febrer han estat entre una tardor feble i un inici de primavera. Aquests últims anys l’hivern meridional s’havia anat escurçant en nombre de dies, aquest any literalment en bona part de l’hemisferi nord senzillament no ha existit.

Una de les causes ha estat un “El Niño” dels més durs enregistrats mai. “El Niño” és un fenomen no relacionat amb el Canvi Climàtic in en certa mesura la duresa del clima d’aquests últims mesos no seria causa directa d’ell. Tanmateix la duresa d’aquest Niño no es pot desvincular de l’escalfament global. La virulència climàtica a l’energia emmagatzemada per l’atmosfera i sobretot pels oceans (llegir S’ha aturat l’increment de temperatures?) no en va El Niño és un fenomen oceànic.

La sorpresa realment ha estat en l’anomalia de temperatura del mes de febrer. Independentment de la calor inusual i de la frenètica carrera de la temperatura mitja del planeta per anar baten records any rere any; l’augment de temperatura del febrer ha estat alarmant. L’informe de la NOAA és devastador. La temperatura global ha experimentat un augment en la tendència, és a dir l’augment de l’anomalia és molt superior als experimentats en anys anteriors. Aquest augment també es troba en l’oceà, tant en la superfície com en aigües profundes, les quals fins ara no estaven sent afectades per l’escalfament global.

Un altre símptoma alarmant és l’augment del CO2. En plena revolució de les energies renovables, acompanyades per la caiguda del consum dels combustibles fòssils s’esperava no una caiguda de la concentració de CO2 (quelcom que no es preveu fins la dècada dels 70 d’aquest segle) però sí una petita inflexió en la tendència al augment (llegir Record annual increase of carbon dioxide observed at Mauna Loa for 2015). Tot el contrari, la inflexió és a créixer la velocitat d’augment. Poden haver infinitat de motius entre ells el Fracking ; aquest sistema genera de natural molta emissió incontrolada de metà (CH4) a l’atmosfera, sense comtar amb accidents greus com el de Califòrnia d’aquest any. 

Però en l’increment de CO2 en l’atmosfera oblidem que la natura també emet CO2. Aquesta emissió normalment oblidada augmenta amb la temperatura. El metà capturat pel permafrost, el CO2 capturat en la neu i emmagatzemat en els glacials, i vinculat amb l’augment de la temperatura dels fons oceànics l’alliberament d’hidrurs de metà. L’augment de temperatura està activant aquests  immensos dipòsits de carboni. A la vegada la temperatura està creant un segon efecte: l’aigua perd capacitat de dissolució de gasos com CO2, CH4 i NH3; tot ells gasos hivernacle. A aquest desastre hi hem de sumar que el pretès augment de l’activitat fotosintètica ha demostrat ser fals; primer perquè a més temperatura les fulles perden capacitat d’absorció de gasos i en conseqüència no poden fer la seva funció de forma optima; i segon perquè la superfície forestal es redueix de forma exponencial any rere any, fruit per un costat del mateix canvi climàtic que mata les plantes (llegir After storm will always be calm) i per un altre la depredació de territori sense aturador.

Quan semblava que començàvem anar pel bon camí pel que fa al problema climàtic, la natura ens recorda que hem estat fent el ruc fa massa temps. Ha estat necessari que les pèrdues per clima extrem comencessin a crear inquietud en els cercles financers (i la necessitat d’Obama de poder mostrar quelcom per fer que el seu pas per la Casa Blanca sigui recordat per quelcom més que el primer President negre), perquè els països comencin a prendre’s seriosament actuar per frenar el canvi climàtic. Tanmateix les dades demostren que la inèrcia que permetia als escèptics i negacionistes mantenir les seves tesis ara ens ve en contra. Només la supèrbia humana podia creure que això ho aturaríem simplement aturant el creixement a uns límits raonables.

El canvi climàtic ja ha començat i no se si ja de forma irreversible.