Per què canviem d’hora dos cops a l’any?

La nit del 27 al 28 com cada últim cap de setmana d’octubre afegim l’hora que havíem descomptat al març. Aquest ritual es fa sobre el supòsit de l’estalvi energètic aprofitant millor la llargada del dia, però no la llargada relativa dia-nit, com suposa tothom, sinó la durada del dia com a tal.

Per definició els dies tenen 24 hores des de temps immemorial. Això segurament és degut a la utilització antigament d’un cos numèric en base 12 que posteriorment es substituir per part dels europeus en un cos de base 10*. Originàriament corresponia a 12 hores del dia i 12 hores de nit, com és lògic l’estacionalitat fa que seguint aquesta lògica la durabilitat de les hores depengui de l’estació climàtica en que ens trobem, i aquesta arriba a veritables absurds com el fet que als pols les hores durien 15 dies actuals i un dia sis mesos. La utilització del rellotge de Sol amb hores iguals va finalitzar aquesta manera de dividir el dia, encara que van conviure durant temps els dos sistemes.
Històricament en la major part d’occident l’hora la fixava el pas del Sol pel meridià local, mig dia, aquest fet fixava les 12. Però això no era tampoc general, fins a la unificació horaria a Itàlia l’hora la fixava l’orto** del sol que era l’inici del dia a les 6 en punt; com és lògic això implicava reajustar les esferes o les busques cada matí, també aquest és el motiu perquè els rellotges Italians són de 24 hores majoritàriament.  Així doncs cada mig dia es sincronitzaven els rellotges, no només per problemes mecànics, sinó perquè entre 12 d’un dia a les del dia següent no es triga gairebé mai 24 hores.

La terra fa dos moviments principals: rotació i translació, de forma col·loquial i senzilla associem la translació al any mentre que la rotació li associem el dia. Però un dia, temps que va de les 12 de la nit fins a les 12 de la nit següent, no és el temps que triga en donar una volta sobre ella mateixa sinó que triga una miqueta menys. Això es deu a la translació, durant el temps en que triga a donar la volta la terra avança cert angle en l’òrbita, les 12 en un punt de la terra és quan alinea el punt amb el Sol, al donar una volta sense translació tornaria a encarar-se però amb translació desprès d’una volta ja no estem encarats al Sol, i hem de recórrer l’angle desplaçat en la translació per tornar estar encarats; per tant 24 hores és el temps en que triguem a donar una volta i el trosset que ens ha afegit la translació. De fet en un any de 365 dies fem 366 voltes, això es similar al que li passa a Willi Fog a la volta al mon en 80 dies però al revers perquè ell fa una volta retrògrada. Això per si sol no seria un problema si no fos perquè aquest angle depèn de la posició en  l’orbita. La Terra te una òrbita el·líptica i el Sol no és al mig sinó que està desplaçat a un focus, seguin la llei de gravitació quan més a prop més forta és l’atracció per tant si no es vol caure ha de tenir més velocitat, així que quan la Terra està en el punt més proper al Sol (periheli) aquesta va més ràpida que quan està en el punt més allunyat (afeli). Hi hauríem d’afegir un altre component, si baixa la velocitat lineal també ha de baixar amb igual proporció la de rotació*** i en conseqüència la Terra rota més lentament en l’afeli que en el periheli que en part compensa la disminució d’angle. El resultat global és que el desplaçament angular diari en l’afeli sigui inferior al del periheli i el dia s’escurci o s’allargui alguns segons respecte el dia mig de 24 hores. Pot semblar poc però l’efecte acumulatiu provoca que el 4 de novembre l’hora solar porti uns 16 minuts d’avançament respecte l’hora oficial, tanmateix el 12 de febrer el desfàs és de 15 però d’endarreriment; en total 31 minuts.

L’any 1884 la conferència del meridià fixà la longitud 0 en el meridià que passa per l’observatori de Greenwich, entre altres acords es decidir unificar el dia i l’hora mundial, a partir d’aquest dia tot el planeta (i l’espai quan hi hagi viatges interplanetaris) te exactament la mateixa hora abolint l’hora local. Per evitar problemes amb els costums i usos horaris s’acordà crear el fus horari ****, el qual adequa el numeral de l’hora al més pròxim a l’antiga hora local; no cal dir que per qüestions “nacionals “ aquest criteri es va adoptar de forma molt relativa, un cas paradigmàtic és l’Espanyol on poden tenir exactament GMT0 s’ha adoptat el +1 amb la conseqüent incongruència de ser l’únic país del mon que no menja al mig dia sinó a la tarda (quan es va implementar l’espanyol mig no disposava de rellotge, i en conseqüència va continuar menjant a les 12 mentre que l’horari oficial eren les 13).
Actualment el Sol ja no marca cap referència temporal. La unitat de temps és el segon el qual te per referència la velocitat de la llum, sense cap referència astral. I pel que fa l’horari és el TU (temps universal), que fixa dies de 24 hores (86.400 s exactes). Pot semblar tot plegat molt exacte, però la presencia de més moviments fa que per un cantó les estacions es desplacin en el temps (precessió d’equinoccis, no és compensa) i per una altre l’acumulació de desajustos interanuals obliga a compensar-los de tant en tant afegint o traient algun segon.   
Només un país dels signants no va adoptar el nou horari, fou França. França anava a la conferència amb el seu Meridià Original (terme malt entès en la novel·la Codi da Vinci), el qual va ser usat per calcular el valor real de la circumferència terrestre i per tant del metre, i creia que havia de ser el 0 de longituds. El guanyador va ser Greenwich perquè disposava d’un complert catàleg de longituds a tot el planeta resultat d’un almanac fet allí al segle XVIII***** que posava el 0 de longituds a la caseta del meridià, que òbviament no disposava Paris, l’almanac era tant complert que fins i tot el vaixells francesos l’usaven sumant desprès la longitud de Paris, Greenwich a meitat del XIX era el 0 de facto. Com a compensació la conferència va acordar unificar un els peoso i mesures al Sistema Mètric Decimal. Si algú va a Anglaterra es pot veure el cas que van fer a l’acord els anglesos i en represàlia França va referenciar l’hora a Paris fins al 1911, i encara ara quan parlen de l’hora oficial en diuen l’hora de Paris per distingir-la de l’hora local o solar. El que va trencar l’impàs fou una idea per adequar l’horari oficial als ritmés naturals, així millorar la salut de la població i també fer estalvi de diners. La idea consistia en fer desplaçaments puntuals dels fusos per compensar els quarts d’hora. La idea com a tal era inassumible però es va acceptar desbloquejant el problema.
L’arribada de la crisis del petroli als anys ’70 va donar nova vida a aquesta idea. Tot hi així durant la primera guerra mundial ja es va dur a terme una mesura similar per estalviar carbó a la Gran Bretanya (i posteriorment la resta de contendents), però a partir d’una idea de William Willet més semblant a l’actual  per aprofitar millor les tardes d’estiu. Com s’ha fet esment avanç la idea de desplaçar només un quart o mitja hora seria molt complicat dur-la a terme però com  l’essència del fus horari és que el numeral de l’hora és indiferent a l’hora real, sumar o restar una hora durant una època de l’any o per sempre més no te cap importància a efectes d’horari, i d’aquesta manera un grup de països van decidir sumar una hora entre l’equinocci de primavera i el de tardor.  Per una casualitat l’afeli i el solstici d’estiu coincideixen d’aquí la primera elecció, però no es va tenir en compte que el desplaçament és acumulatiu, i per aquest motiu es va acostar la data del final de període al mes de Novembre. 
Amb tota seguretat l’estalvi relatiu comparat amb el trasbals que produeix no val massa la pena. D’entrada encara que fos la totalitat dels 30 minuts (ara només compensem 15) continuaria estan igual de desfasat de l’hora solar, a part de que hauria d’anar de solstici a solstici no d’equinocci en equinocci. Tot hi així avanç de cremar una idea és bo saber el perquè d’aquesta. D’altre banda recordar que els rellotges solars són molt bonics però actualment no donen mai l’hora real. 

 

*Ara no discutirem si un és millor que l’altre. Si tenim en compte que la meitat de 12 és 6 divisible per 2 i 3, els avantatges aritmètics d’aquesta base quan calcules o mecanitzes els càlculs  és superior a la 10 (en informàtica se li ha donat una nova vida), per altre banda la base 10 en te d’altres i per això s’ha imposat, tanmateix per un estadístic preferiria que la base fos el número e
**Sortida del sol, just quan despunta.
***Principi d’equipartició de l’energia.
****Les companyies de ferrocarril Americanes (USA) van voler implementar la unificació horària que van fer els ferrocarrils britànics que solucionava el galimaties que significa tenir cada població un horari. Però la Gran Bretanya és relativament poc ample en canvi de costa a costa dels USA hi ha cinc hores de diferència, per arreglar això van establir fusos horaris d’intervals d’hores exactes on només calia canviar el numeral de l’hora segons el fus. L’èxit va ser tant gran que va animar a unificar l’horari de tots els USA seguint aquest model. La unificació horària va durar poc perquè desprès de la conferència van adoptar l’horari mundial però el model de fusos es va estendre a tot el mon.
*****Llegí La longitud de Dava Savel sobre la competició per calcular la longitud i la disputa entre un rellotger i el director de Greenwich que ho volia solucionar amb un almanac