L'aventura està sobrevalorada

Els esports d'aventura, els safaris i els viatges exòtics omplen la necessitat de viure aventures dels humans. Tanmateix no són aventures realment sinó succedanis amb totes les garanties, tot i que l’accident sempre pot succeir, quelcom que mai tenim en compte

Giovanni Battista Belzoni va ser un dels pioners de l'egiptologia. Ell curiosament es va traslladar a Egipte per construir sínies però fou contractat com a enginyer per transportar una estàtua gegant de Ramses II del Ramesseum; a partir d’aquí  va començar una carrera que el va portar a treure a la llum molts dels secrets que havia enterrats a mitjan segle XIX. Després com David Livingstone i altres es va dedicar als grans descobriments remuntant rius de l’Africa i serà precisament al riu Níger on trobarà la mort per disenteria; una mort poc honrosa per a un gran explorador tenint en compte que mors per diarrea. També podem recordar al capità James Cook que passar a ser el dinar d'una tribu de caníbals a les Illes Hawaii. I molt més modern recordem com va acabar el capità Robert Falcon Scott, el qual no només va fracassar en el seu intent d'arribar al Pol Sud el primer, va arribar segon, sinó que va morir, conjuntament amb  tota la seva expedició, a escassos dos dies d'arribar a l'estació polar on havien de passar l’hivern.

Gravat vaixell a les Índies sXVIII

La llista d'exploradors famosos morts en expedició és llarga. Tots ells en comú que eren famosos, és a dir quan van sortir d'expedició tenien un currículum ple d’èxits abans del seu desafortunat últim viatge. Però d'expedicions on el lider o la totalitat de la expedició no va tornar hi ha com cent vegades més de les que han acabat passant a la història; de vegades van aconseguir tornar, però normalment la jungla o el gel se'ls menjava quedant la seva història completament oblidada. A més la majoria de grans exploradors van començar el seu ofici enrolant-se en expedicions capitanejades per uns altres, on normalment solia haver baixes, sobretot de novells, i la seva sort va fer no ser una d'aquestes baixes.

L'aventura ens atrau perquè ens treu del nostre confortable món de tranquil·litat on, si no ets un aturat de llarga durada, tot és previsible i no ens assetja cap perill aparent. La inseguretat ens desperta el cervell amb un xut d'adrenalina, posa a cent totes les nostres emocions i tot es torna més intens. Però si això és així és perquè el perill és real. La diferència entre el Ràfting i Port Aventura està precisament en que un parc vius en un ambient controlat, mentre que en el riu pots morir (en una probabilitat molt baixa però tres graus de magnitud més gran que el parc que gairebé és nul·la). Les emocions autèntiques requereixen situacions autèntiques. Tirar-te d'una muntanya russa té més de mareig que de por.

Molts aventurers van sobreviure també a les seves aventures, encara que en realitat molts només van viure sòrdides vivències en països estrangers, que si bé també van costar vides, en realitat van ser més expedicions militars que exploració. Apocalypse Now és l'adaptació al Vietnam de "El cor de les tenebres" de Joseph Conrad. Ell va ser també un aventurer i el viatge que descriu en la novel·la remuntant el Congo, que la pel·lícula  recrea una patrullera remuntant el Mekong; la seva novel·la no mostrava heroisme sinó maldat i por, a part del poc que val la vida a les situacions límit. Allà no hi ha herois només supervivents i persones que perden l'únic que tenen, la vida, de manera estúpida, cruel de vegades i sòrdida la majoria. Aquesta és la realitat de l'aventura que no té res a veure amb fer fotos des d'un geep; encara que sempre hi ha un imbècil que decideix sortir a ser el menjar fàcil d'un lleó.

Tampoc s’ha de confondre aventura amb improvisació. Comprar un bitllet i sortir a l'aventura sembla molt romàntic, però funciona perquè avui tot està bolcat cap al turisme si tens diners, i en cas de desastre hi ha probabilitats de trobar algun bon samarità que t'ajudi. Encara que realment no és garantia. Fins als anys 80 era fàcil viatjar en autoestop però en començar a haver assalts de autoestopistes, la gent té por i no et recullen; o pitjor hi ha qui es dedica a segrestar autoestopistes.  El normal de recollir gent a la carretera es que difícilment aquesta sigui un maníac, però en canvi avui hem tornat a l’època dels assaltadors de camins o si més no ho sembla bombardejats per la premsa (massa partidista). Improvisar és el que fas quan els plans fallen, t’arregles amb el que tens a ma, podent-ho fer perquè ja tenies una preparació prèvia encara que fos per una altre cosa; a més no és el mateix anar al poble del costat sense reserva de restaurant, que al final trobaràs alguna cosa encara que sigui una tapa de truita en una taverna, que plantar-se a Ouagadougou així sense més, que el més segur és que siguis l'únic blanc  que volta per allí i d’afegit no coneixes ni l'idioma.

Remuntant el Riu Apocalypse Now

Els aventurers ho eren poc en el sentit dels paràmetres que suposem com aventura. Preparaven els seus viatges i intentaven preveure el màxim de coses, gràcies a la seva experiència i la informació que  els havia arribat de la regió, que s'anaven a cercar. Òbviament el futur és imprevisible, però la preparació prèvia els permetia sortir d'alguns atzucac i la sort d'algun obstacle insalvable; però la mort solia ser el resultat de la majoria d'obstacles i imprevistos.