Cretins o cínics

Els governs com els bolquers s’han de canviar sovint, els dos per el mateix motiu
Mark Twain

Que content que tenim el govern últimament a Espanya. En un país on la producció industrial no remunta, els expedient de regulació no paren (Coca-cola, Panrico...), i l’atur és el segon més alt de la UE; però resulta que Espanya torna a anar be (parafrasejant aquell “España va bien” que ens ha portat a aquest pou sense sortida). Porten des de Nadal dient que la crisi ja està, no només ells els voltors de la Troica també s’han sumat al cor de cantants de les excel·lències econòmiques hispanes; però al carrer ningú veu millores de cap mena, els carrers han canviat els neons de les botigues per cartells de es lloga i les protestes augmenten dia a dia.

Una mostra més d’aquesta inòpia governamental ha estat la baixada de l’atur. L’atur ha baixat? Be això diuen, proclamen, celebren i presumeixen aquesta fardalada de dropus. Resulta que l’atur ha disminuït alguns milers de treballadors, però per contra el número de feines destruïdes en el mateix període (no comptem les que s’han perdut en el transit de tota la crisi) unes desenes de milers. Això semblaria una paradoxa però és quelcom tant senzill com que quan un aturat deixa de percebre subsidi, aquest deixa de comptar per l’INEM com a tal (és cert que podria continuar inscrit, però sense cobrar qui va mantenint la fitxa, total l’INEM no dona feina a ningú). Per això va caient la xifra d’aturats de forma vegetativa. Llavors ve la  paradoxa, la taxa d’atur augmenta (com és lògic) quan baixa el número d’aturats; això que ha fet exclamar a tothom que ho ha llegit, no li crea cap mena de conflicte al govern, i és capaç de presentar les dues xifres juntes, i celebra-les com si haguessin guanyat un altre mundial de futbol; tenint en compte que al mateix temps congelen les pensions degut a la caiguda de les cotitzacions a la Seguretat Social que això provoca (sort que anem bé!).

El cinisme que desenvolupen els governants mundials, i que els d’Espanya podríem considerar alumnes destacats, està produint que la riquesa mundial torni a una distribució similar a l’Edat Mitjana, quan uns quants milers de persones ho tenien tot i la resta res. En comptes de resoldre els problemes que van provocar la crisi, els han deixat igual; però han destruït els mecanismes que van evitar que la crisi aquesta es convertís en l’Apocalipsi; i han gastat els diners que els ciutadans van pagat per als seus serveis, en evitar la fallida dels qui la varen provocar, mentre que els ciutadans es quedaven sense els serveis pels quals ja havien pagat. Amb l’ús d’una maniobra de prestidigitador han aconseguit esfumar la majoria dels avanços socials aconseguits amb segles de lluita i sang.

Aquests dies com cada any a Davos es celebra una conferencia fòrum on es discuteixen solucions als problemes econòmics actuals i es fan projeccions del futur econòmic del planeta. com vaig dir fa un any aquesta reunió només serveix perquè uns quants facin exercicis espirituals d’aquesta religió anomenada Economia Neoliberal o senzillament per esquiar i gaudir d’un dels destins turístics de luxe suïssos a costa del pobre contribuent (bàsicament això). Segurament demanaran a les economies occidentals un aprofundiment de les reformes laborals i socials, no en el sentit humanitari sinó més aviat per continuar passat l’excavadora. Aquests tècnics, que es gastaran en cada àpat que faran durant la seva estada en la conferència el sou mensual (i potser anual) de molts treballadors del tercer món, teoritzaran sobre la pobresa, la rendibilitat de les pensions, el desenvolupament del tercer mon o el declivi industrial d’Occident, quan ells no pateixen per els seus astronòmics sous. Allí hi van empresaris que han augmentat el seu sou a costa de baixar el dels seus treballadors o enviant la majoria al pacte de la fam; catedràtics i gurus d’universitats on només els rics i poderosos poden enviar els seus fills a estudiar; polítics que depenen dels diners que els ric puguin aportar als seus partits per mantenir popularitat i presencia necessàries per sobreviure com a càrrecs electes; i sobretot assessors, personatges sense responsabilitat que aconsellen o imaginen les estratègies a seguir. No cal ser endevinaire per suposar quines seran les conclusions, perquè aquestes ja han estat escrites avanç de començar: esforços pels mateixos i beneficis per quatre.

Podríem suposar que és una maniobra orquestrada o una gran conspiració com apunten molts. De fet una mica de conspiració si que hi ha però històricament cap conspiració o pla ha funcionat com s’esperava o ha donat els resultats previstos. El número de variables i factors desconeguts és tant gran que és del tot impossible que un pla es segueixi al peu de la lletra. Encara que sembli mentida això està funcionant solet. El que observem amb estupor és una  combinació d’estupidesa i sort en la majoria dels casos a la que hi hem d’adjuntar cobdícia i manca d’escrúpols.

En essència el món és governat per veritables cretins. Empreses i països tenen al capdavant personatges que han escalat gràcies a dos factors nepotisme i audàcia. Nepotisme tant si s’és fill d’algú, conegut o la suma dels dos, avui la majoria de col·locacions i càrrecs són adjudicats a dit. Audàcia de l’ignorant, quan més ignorants i curs de gambals s’és més audaç, el desconeixement de les dificultats i perills dona seguretat per enfrontar-se a qualsevol repte (inclosos els impossibles); tanmateix la majoria del audaços cauen en l’intent però aquests passant a engruixir el grup dels fracassats que és el majoritari en l’espècie humana, mentre que els afortunats passegen la seva arrogància per cancelleries i companyies*.

Avui observem el que sembla un pla orquestrat per tornar a l’Edat Mitjana. Tanmateix bona part de la situació és deguda més a la ineptitud que no pas una voluntat de fer-ho. Però com que aquesta degradació afavoreix els poderosos i especuladors segueixen insistint creient que això els acabarà afavorint més. Per sort obliden que tot triomf és passatger i una circumstància temporal, a la llarga el deteriorament també els afectarà a ells, i a diferència de qui ara estan matxucant, ells cauran de més amunt. Capítol a part són els governants, incapaços fins ara d’adreçar la situació, continuen seguint els dictats de poderosos i experts a sou dels poderosos. Ara els toca vendre esperança i cínicament surten a pregonar la millora econòmica que no surt ni en els seus números retocats, però com gossets obeeixen perquè en realitat no tenen ni la més mínima idea de que està passant. Tristament el seu cinisme no és per mentir sobre l’economia sinó per assegurar que realment saben el que fan.   

*alguns d’aquests fan llibres explicant les claus del seu èxit, on asseguren que la sort no existeix, mentre que pel fracassat la sort és la culpable del seu drama; però cap dels dos fa un anàlisi real de que ha portat a aquesta situació final, perquè tant un com l’altre haurien d’admetre que la majoria de supòsits eren només conjectures sense fonament.