Història certa dels set cels i la terra que fan vuit

Podríem convenir que el concert de Nadal de 2013 ha estat el concert on el públic va “flipar mandonguilles”. I no em refereixo al fet de que sortís més o menys bé, sinó al fet de que no s’esperaven trobar una obra com el Magnificat de John Rutter . Sí, el programa posava Magnificat d’un tal Rutter però la majoria no imaginava exactament això. Indiscutiblement la coral hem abastit una nova fita, demostrant que amb treball i il·lusió tot és possible (o gaire bé tot). El concert ens ha sortit genial. Com sempre hi ha hagut coses però d’ordre menor en respecte al conjunt de la obra, en el cas del Magnificat; i inapreciables, si van existir, en les Nadales. Però el més important és que se’m va fer curt, tot i ser en temps més llarga que el Gloria de l’any passat. Tot el cor transmetia ganes i convicció davant d’una obra complicada en tessitura (molt alta) i ritme que hem defensat valentament en l’escenari. Un altre aspecte és si ha sortit més o menys bé, només parlo del que he sentit

Com sol succeir per aquestes dates es costum felicitar les fetes i desitjar un bon any a tothom (òbviament el que ve). L’any passat ja vaig fer com totes les series de televisió un especial de nadal. Aquest any no em regalaré tant com l’anterior per dos motius: primer disposava de més temps, segon estava més creatiu, vaja que no se m’acut res siguem clars. Qui em coneix sap que no seria el Nadal la meva millor època, i menys desprès d’aquest any que he passat. Tot i així crec que cada any nou se li ha de donar un temps per l’esperança, ben bé fins el 2 de gener avanç de dir “ però quina merda d’any!! ”. Així doncs desprès de descartar el poema(no és lo meu), gravar una nadala a veus i pujar-la a youtube (en aquell moment feia efecte l’antigripal sort que dura poc), una animació... però al final he optat per un clàssic : un dibuix (com a primària). TxaTxann !!! el dibuix Una mica pobre queda, ho reconec. Millor que fer com l’any passat, un conta. A Christmas Caro

Algú ha imaginat viure dins un quadre de Dalí? Pot semblar difícil  fins i tot impossible però si en realitat hi visquéssim aquell món irreal seria la nostra quotidianitat. La nostra realitat la conformen les coses que ens trobem cada dia. Canviar fins i tot les lleis de la física no seria cap problema sempre que haguem viscut amb aquestes lleis tota la vida. Va haver una sèrie de televisió de gran èxit de la qual s’han fet moltes seqüeles anomenada “ la dimensió desconeguda ”. Allí la gent normal es veia enfrontada a una situació excepcional. El seu món de sobte li canviaven les regles. Pels protagonistes els generava una total indefensió, tot el que havien aprés durant la seva vida, no servia per afrontar la nova situació, i havien d’adaptar-se primer al nou entorn, i desprès trobar solucions que no sabien si valdrien o no. Avui hem d’afrontar-nos a aquesta dimensió desconeguda. Els paràmetres que fins avui tant econòmica com socialment havíem imperat han desaparegut. Els ca