Decadència

Fourier formular que qualsevol funció de tipus periòdic per complexa que pogués semblar sempre podia ser representada com una suma de funcions harmòniques. De funcions harmòniques hi ha de molts tipus però les més conegudes són les sinusoïdals. Les funcions sinusoïdals [f(t)=ASin wt ó f(t)=ACos wt]; les formen la funció trigonomètrica amb un paràmetre A que és l’amplitud és a dir valor màxim i mínim d’aquesta; un segon paràmetre w (omega) anomenat freqüència; i una variable t (temps normalment però no te perquè també pot ser una distància). Llavors aquesta funció periòdica es podrà representar combinant diferents funcions harmòniques on s’escullin convenientment  amplituds i freqüències.   Aquestes funcions harmòniques poden descriure moltes coses, però la descripció més popular on correntment es solen associar és en la música o el so. La veu per exemple podem representar-la amb un histograma de variacions de pressió en un punt en funció del temps, aquests histogrames són terriblement complexos, igual com els dels instruments musicals; però quan cantem o toquem un instrument cada nota va associada a una freqüència, això és degut a que una part important de l’energia que transmet el so és portada per aquesta freqüència, al mateix temps podem distingir qui genera el so gràcies al timbre que és un conjunt de freqüències característic de cada objecte i que el cervell te emmagatzemades.

Ara us demanareu com és que hagi començat amb aquest rotllo de freqüències i amplituds quan el títol parla de decadència. Potser algú creu que el tema aniria sobre la decadència de la música tal com s’exclamaven els musicòlegs quan va aparèixer el Rock’n Roll. Doncs no parlaré de decadència, és a dir la part final de tot cercle vital: naixement, plenitud, apogeu, decadència i mor. Sí parlaré de l’últim pas avanç de passar a la història.
Tot el que neix tard o d’hora ha de morir. Diríem que és llei de vida, i si em refereixo directament a la termodinàmica tot tendeix a la màxima entropia i la mínima energia on ja no evoluciona més. L’univers mateix va aparèixer un bon dia i s’expansiona, però un bon dia s’haurà refredat tant degut a aquesta expansió que la llum s’apagarà i lànguidament s’anirà refredant. Tots els processos tenen un principi i un final, un punt màxim en alguna part del camí entre aquests dos punts, i una pendent de creixement i una de caiguda.
Per això és molt important l’actitud davant aquest fet. De la mateixa manera que el jove no ha de riure’s de les xacres del vell i gaudir tant com pugui del seu auge, tampoc qui avui beu les mels de l’èxit pot actuar de manera altiva ni menysprear l’arbre caigut perquè tard o d’hora també acabarà com ell. Res és per sempre i l’èxit és efímer.
Comprendre que tard o d’hora aquella activitat d’èxit pot finalitzar és important. Fins ara qui m’ha llegit fins aquí creurà que tot el que he dit és quelcom que ja s’havia dit. I això és del tot cert, per tant la meva pregunta és Perquè tothom ho oblida quan està sobre la cresta de l’onada? Qualsevol que hagi fet Surf sap que en qualsevol moment l’ona t’expulsa de la seva cúspide. Els motius poden ser diversos, però en essència romandre lliscant sobre l’ona és una sort de processos que en conjunt donen com a resultat cavalcar una ona, és a dir estem veient un procés estacionari com tants altres he descrit en molts dels meus escrits.
Així doncs l’èxit com cavalcar una ona és un procés estacionari on s’ajunten feliçment diversos processos donant com a resultat el citat èxit o el malaurat fracàs. Al principi d’aquesta exposició parlava de Fourier i la suma d’harmònics. Doncs com el so el que veiem com història exitosa o fracàs estrepitós, no és més que la suma de molts processos amb cúspides i valls que se sumen i resten. Un batec, estàtic o en moviment, encara que no ho sembli és la suma de moltes funcions sinusoïdals que degut a la relació entre freqüències i amplituds permeten que en tot l’histograma, de menys infinit a més infinit, les valls i les cúspides s’anul·lin, però en un punt o avançant de menys infinit a infinit en funció del temps, aquestes se sumin. L’èxit no és més en la major part dels casos aquest pic.
Ironies de la vida quan estem en la creta de l’onada oblidem que la única cosa que podem fer és baixar. I davant aquesta evidencia podem fer diverses coses. Una preparar la baixada perquè no sigui tant dura l’arribada al terra. Dues mirar de pujar en una altre onada i anar saltant, opció que solen fer molts trepes, no ho critico per fer-ho, sinó la forma en que ho fan molts. I la tercera estudiar quin son els mecanismes que m’han concedit l’èxit i mirar d’allargar-lo encara que potser això signifiqui baixar la cúspide.
Sigui com sigui exceptuant els trepes la majoria opten per deixar-se portar. No ho trobo malament sempre que siguin conscients de que al final de la pujada hi ha sempre una baixada. Tot hi així la majoria creuen que aquest èxit és per sempre. I actuen com així fos, llavors quan van a la caiguda els molesta que aquells que fins llavors els han menyspreat ara els tornin la mateixa moneda. Podríem dir que recullen el que han sembrat però per desgracia la seva caiguda no és solitària perquè llavors intenten agafar-se a qui te l’empenta de pujar per aprofitar la seva embranzida. Avui veiem les companyies d’arreu del mon que passen hores baixes moltes vegades fruit de la seva altivesa i manca de visió; però s’aferren al seu minvant però encara poder per aprofitar la vitalitat de les que comencen ara. I mentre aquestes companyies que comencen a ser morts caminants (zombis) que passegen la seva decadència pel mon, es mengen la vitalitat de qui amb sang nova es vol obrir camí, conduint a quest mon cap una escena decadent i sense esperança.