Hem de canviar la manera de veure l’energia

Que significa energia renovable? Estrictament no res, l’energia s’usa i mai més torna. Quan parlem d’energies renovables majoritàriament la gent fa referència  a energies que obtenim de fonts que de forma natural es regeneren. Però seguint aquesta premissa el petroli seria una energia renovable, en l’actualitat el planeta continua produint petroli; per altre costat tothom convindria que l’energia Geotèrmica és una energia renovable, però això no és cert, l’energia Geotèrmica és deguda a l’energia potencial gravitatòria que tenia tot el material avanç de formar el planeta i que varen alliberar en forma de calor al ajuntar-se, l’interior de la Terra es va refredant a mida que els volcans i terratrèmols van alliberant l’energia cap a l’exterior perquè l’única energia que s’incorpora són les desintegracions nuclears i les marees gravitatòries d’ordre molt inferior a la sortida. Doncs a que es degut que les considerem al revers del que són? En essència perquè el consum de petroli és molt superior a la capacitat de formació, tant que podem considerar que no se’n fa; i l’energia que encara rau emmagatzemada en l’interior del planeta és tant immensament superior al seu alliberament que en escala humana (100.000 anys) pràcticament hi ha la mateixa.

 

La qual cosa ens indica que aquesta classificació no parla de renovació estrictament sinó de usabilitat en el temps: des de un punt de vista humà el petroli es pot esgotar mentre que l’energia geotèrmica no. El cas més paradoxal és l’energia solar, òbviament el Sol deixarà d’irradiar energia un dia d’aquests, però no serà fins d’aquí 5.000 milions d’anys que ja no hi haurà humans, de fet d’aquí 3.000 milions d’anys ni vida a la Terra perquè la radiació del Sol haurà augmentat tant que farà impossible aquesta.
Un altre cas paradoxal és l’energia nuclear, com la solar te una vida limitada, però només amb el material fissionable existent en l’escorça terrestre pot tenir una durabilitat del mateix ordre que el Sol, per tant podem considerar-la una energia renovable i una part important de la societat la continuen veient com el substitut lògic del carbó. A part de la utilitat militar, tal com mencionava en “La era atòmica agonitza però es nega a morir”, és cert que l’ús estrictament civil ha crescut, de fet països com el Japó que no tenen armament nuclear i es van quedar sense possibilitat d’exportar el plutoni varen començar a usar-lo també com a font d’energia, d’altre banda les centrals de tercera generació poden usar materials com el Tori el qual genera molt pocs residus, i hi ha projectades centrals de quarta generació que no només són capaces de fissionar tot el material fissionable sinó part del material no fissionable (imprescindible per evitar una reacció en cadena explosiva, i inevitable per la dificultat de separació isotòpica). Però es descarta per part del moviment ecologista degut a la seva perillositat, no tant perquè les seves instal·lacions siguin insegures per se (podem comptar amb els dits de la ma els accidents seriosos) sinó perquè si es produeix les seves conseqüències a nivell territorial i temporal són immenses. Tanmateix aquestes centrals modernes deuen la seva millorar a la producció de neutrons, altament controlable, però difícilment confinables, tot i que s’escapen realment una quantitat podríem dir menyspreable.

Com un sinònim estrany a aquesta classificació està el terme energia verda. Com hem dit els hidrocarburs (sòlids o líquids) i l’energia nuclear són rebutjats, tot i poder-los qualificar també de renovables, així que hi ha altres qualitats a tenir en compte a l’hora de classificar-los. Aquest seria el sentit en que es classifica l’energia verda. El problema està en que és una classificació molt genèrica, en termes globals una energia verda seria una que te “poc” o “”nul”” impacte en el medi ambient.  I hi poso cometes perquè això no és tant fàcil com sembla. Posaré exemples.
He vist cartells on s’anuncia: Biomassa l’energia del Futur. Des d’estufes fins centrals tèrmiques s’estan construint d’aquest recurs energètic. La base d’aquest recurs està en el Pelex de fusta el qual s’importa en bona part d’EUA i d’altres indrets amb abundància de fusta. La BBC es feia ressò d’aquesta dada en l’article “Renewable energy: Burning US trees in UK power stations” on denunciava la importació de fusta americana per cremar en tèrmiques angleses. Perquè ho fan? Perquè la fusta no compta com emissió de CO2 i no compte perquè el captura de l’atmosfera. En sí la biomassa és considerada l’energia renovable per excel·lència, talles un arbre i en torna a créixer un altre. Però seguint el mateix criteri que el petroli indiscutiblement no ho és. El negoci de la fusta no es sustenta sobre l’agricultura sinó sobre la depredació. Un arbre necessita un mínim de 30 anys per poder ser tallat, i els arbres amb el que es fan mobles, velers i estructures de 80 a 100 anys depenent de la fusta i clarament inassumible per una explotació, la fusta que observen en els Ikeas prové de la tala indiscriminada dels boscos tropicals. Òbviament un arbre de baixa qualitat de 30 anys de vida només serveix per paper o Pelex, i com a Pelex dura escassos segons dins la caldera d’una tèrmica. La denuncia de l’article és perquè s’estan arrasant els sensacionals boscos dels Appalachian per produir corrent verda a Europa.
En aquest mateix sentit tindríem coses com els cotxes elèctrics els quals no produeixen CO2, ells no però l’electricitat que s’hi carrega s’ha hagut de produir amb quelcom, i ara per ara o el quelcom és nuclear o crema carbó. Això ho podem estendre al ferrocarril, amb situacions gairebé Kafkianes com línies electrificades on només passen sis trens al dia però que s’ha de mantenir la tensió les 24 hores produint una despesa inútil d’energia, resultant que la línia emet més CO2 electrificada que si les màquines fossin dièsel.
Però el grau d’estupidesa màxim està en l’energia solar. L’energia solar serà la del futur indiscutiblement, però la utilització actual voreja el ridícul. Si no fos per les subvencions no hi hauria. Actualment tenim unes molt bones cèl·lules solars amb rendiments acceptables que són un bon complement a qualsevol energia. Només complement. Les cèl·lules com a tals son cares de produir, tenen una vida limitada i molt difícils de reciclar quan arriba el moment. Tampoc són la panacea pel que fa a potència, no pel seu rendiment sinó per l’energia que els arriba. La potencia que arriba del Sol fins la frontera de la nostra atmosfera és de 1,7 KW/m2 però a la superfície arriba escassament 0,8 KW/m2 més que suficients per la vida (de fet la major part surt tal com entra, per sort). Així cada metro quadrat pot arribar a donar 0.8 KWh si la placa fos de rendiment total (el rendiment màxim és del 20%), però això només a l’equador i a les 12 del migdia, fora d'aquí sempre hi ha un angle que obliga a fer creixer l'àrea per captar els 0.8 o orientar com els girasols amb la consequent ombra. Només ens cal fer l’exercici de mirar la potència contractada a la casa per adonar-nos dels m2 que necesita aquesta i extrapolar-ho al total de cases, industries, etc. Actualment s’estan cobrint extensions agrícoles, les anomenades Solar Farms, on han canviat el cereal per una estesa de plaques solars, un negoci que només és rendible gràcies a que les subvencions es fan càrrec de les despeses colaterals i el preu del KWh no està regit pel mercat. Aquesta energia a part de no cobrir actualment les expectatives dista molt de poder ser considerada verda, la cobertura de grans extensions de terreny amb plaques s'allunya molt de no tenir incidència a la natura.

 

Solar Farm

He posat dos exemples d’energies verdes que no segueixen el criteri de no impacte en l’ambient. Però de fet tot te impacte en la natura. Els molins de vent a part d’esguerrar el paisatge maten ocells, l’evolució no els ha preparat per saber esquivar les aspes, o les preses hidroelèctriques eviten la baixada de sorra que regenera les platges. Qualsevol captació d’energia te una conseqüència, fins l’acte diari de menjar ha generat unes conseqüències, el plat de davant nostre és la tomba d’uns quants essers vius.
Hem de canviar la manera de veure l’energia i pensar més en l’ús que fem d’ella que no pas en el seu origen. Cremar hidrocarburs no és bo ni dolent, el problema el creem al cremar aquestes quantitats desorbitades d’avui, que impliquen un canvi de concentracions dels gasos atmosfèrics que canviarà l’evolució climàtica d’aquesta, i al mateix temps una agressiva captació d’aquests destruint mediambien. D’altre banda consumint tanta energia com fem ara les alternatives no donen abast. En aquest panell interactiu de l’Smithsonian podem observar que qui més energia produeix és al mateix temps qui més alternativa produeix però són els qui tenen l’averatge més desfavorable, això és degut a que les alternatives no poden ser fonts d’energia intensiva com ho són el carbó o les nuclears i quan és requereixen potencies amb garanties no hi ha alternativa.
Tenim un consum energètic molt per sobre de les nostres necessitats, i aquest és l’error de base a l’hora d’analitzar el problema energètic actual. En el món de les comunicacions la imatge i els coneixements sense límits, viatjar per conèixer món o senzillament per una reunió o simpòsium és totalment redundant. Quanta energia s’hagués estalviat si les cimeres pel clima s’haguessin fet cada un a casa seva, cosa que la tecnologia actual ens permet; amb tota seguretat s’usa més energia en transportar des de l’altre costat del mon els productes agrícoles que no s’han produït a causa d’una Solar Farms, que no l’energia produïda per aquestes. No és una qüestió d’estalvi és una qüestió de mentalitat, però l’accés senzill fa que continuem consumint a la babalà. És hora de començar a mirar amb altres ulls a nostra relació amb l’energia perquè el pitjor no és equivocar-se a l’hora de prendre una decisió, el pitjor és prendre les decisions basant-te en un paradigma completament erroni.