Per què el petroli i el carbó augmenten cada dia el seu consum?

La cobdícia pot explicar moltes de les coses incongruents que la humanitat te per costum fer. Amb tota seguretat dins de les cavernes ja hi havia algun Mr Scrooge i tota mena de gent intentant aprofitar la feina dels altres o mirant només per ells. Però seria molt reduccionista pensar que els nostres mals venen per aptituds egoistes, ben mirat molts dels errors i atrocitats comeses durant la història s’han fet gràcies a la bona fe sumada a la ignorància, i el record de llarg de les accions estúpides són les fetes per amor. Però sens dubte la mica d’egoisme que tots tenim, i que individualment no afecta perquè la majoria de persones es comporten quan toca honesta i generosament, actua col·lectivament produint en moltes ocasions veritables desastres que els historiadors de totes les èpoques intenten analitzar i comprendre. Malgrat això hi ha elements més importants al meu entendre que produeixen molt més mal, i que no solem abordar perquè formen part del nostre normal funcionament, tanmateix creient que en realitat estem fent tot el contrari. Avui davant el repte de la debacle econòmica i sobretot del canvi climàtic, sembla incomprensible l’obstinació en que per un costat es van intentant reiteradament solucions que ja han demostrat la seva invalidesa, i per un altre l’augment de l’extracció i consum de petroli, gas i carbó, quan ens hem compromès, no només a reduir les emissions de CO2, sinó a reduir el muntant en sí.

Som depredadors. A diferència de les plantes que deuen la seva vida a l’energia que ve del Sol, els animals hem de menjar a altres essers vius. Siguem vegetarians o carnívors depenem de la natura que ens envolta i de la qual obtenim l’aliment, i senzillament l’agafem sempre que ens és possible. Les nostres cèl·lules es varen distingir de les vegetals fa uns quants milers de milions d’anys i des de llavors aquesta ha estat la nostra manera d’actuar i la de la resta d’animals d’aquest planeta. Encara no fa 6.000 anys coincidint amb la Revolució Neolítica ens convertirem en agricultors i ramaders. Però tant diferent és aquesta activitat de la depredació? Doncs no. Els grans depredadors són territorials i tenen controlat el seu territori sobretot d’altres possibles competidors; per altre costat els grans recol·lectors herbívors sempre recorren les mateixes pastures, i en diferents graus controlen el seu recurs alimentari; és a dir la nostra agricultura i ramaderia no és més que la sofisticació de la predació bàsica. Per altra banda activitats com la mineria, la pesca o la silvicultura (llenyataires) no deixen de ser activitats predatives pures. La base de l’economia humana, per moltes i sofisticades que siguin les assignatures de la carrera d’economista,  no difereix en gaire de la d’un ximpanzé a l’Àfrica estudiat per la Goodall. En aquest sentit les grans companyies mineres, i entre elles les petrolieres i carboneres, persegueixen les seves preses minerals per tot el planeta independentment de la demanda perquè necessiten extreure per viure, i quan acaben una font comencen una altre. 
La predació te una component de despreocupació vers les conseqüències d’aquesta. Una de les feines clàssiques dels arqueòlegs és perseguir ciutats perdudes. Normalment aquestes ciutats han estat abandonades perquè depenien d’un recurs, usualment aigua, que es va exhaurir. L’agricultura i la ramaderia és un intent de controlar els recursos alimentaris en el sentit que ens fem càrrec dels éssers vius dels quals ens alimentem, però assumim de forma màgica que l’aigua brollarà eternament, o espantem els ocells que se’ns mengen el gra provocant també que s'espantin els que es mengen els paràsits que maten la planta que ens dona el gra. Actualment es cremen kilòmetres quadrats de selva per cultivar, però la riquesa de la selva està en els arbres, el resultat és que en dos anys el nou camp es torna erm, així que continuem arrasant; actualment es troben que ha baixat la pluviositat de les selves, i és lògic, aquell immens mar de verdor és al mateix temps un llac que flota en l’aire, el qual el Sol equatorial evapora cada matí i l’expansió adiabàtica el torna fer baixar en forma de pluja; el resultat és la fi de les selves tropicals. Les companyies mineres fan el mateix, no importa les conseqüències de les seves accions, el més important és obtenir el recurs i vendre’l.
Rumiar una nova solució produeix estrès. La incertesa pels humans és quelcom molt molest. D’altre banda cada vegada que provem quelcom nou hi ha el rics d’errar-la. En principi no ens hauria de preocupar perdre, perquè de les derrotes és on s’aprèn; però es viu de les victòries, i ningú vol ser el savi del cementiri. Per aquest motiu tothom va a solucions conegudes, encara que siguin obsoletes, parcials o poc adequades. En el mon de l’enginyeria es veuen veritables barbaritats que son explicables per la necessitat d’un resultat garantit per dolent que sigui. També hem de pensar que com els depredadors que no poden fallar indefinidament la consecució d’aliment, quan més fallem menys possibilitats tenim d’encertar, i aquesta pressió ningú la vol.
Així en el mon dels negocis es va a tret segur. Tot i que actualment lamentem els riscos excessius que han comés els directius, això només és una historia inventada per dissimular una activitat delictiva; els directius no han pres cap risc, senzillament han fet una estratègia per apoderar-se dels diners dels inversos, la demostració està en que cap s’ha arruïnat. El mon dels negocis inverteix en petroli o carbó perquè saben que és un recurs per com a mínim 200 anys i al mateix temps te un mercat i un canal de distribució. Òbviament el mon dels negocis protegirà tant com pugui aquesta font de lucre.
Relacionat  amb la incertesa també defugim la complicació. La complicació te dues penalitzacions: la possibilitat d’errar i el consum d’energia. El nostre cervell per enfrontar-se a reptes necessita una bona estructura, coneixements i agilitat; però això és car energèticament per tant el nostre cervell tendeix a optimitzar oblidant dades i reduint estructura, per això quan ens fem grans el nostre cervell perd, senzillament s’optimitza a la nostra activitat com els muscles; per sort quan és necessari pot regenerar-se, com va demostrar Rita Levi, però ho fa més lentament i això fa que una novetat que comporti un esforç sigui rebutjada d’entrada. D’altra banda la possibilitat d’errar ens espanta, i les coses noves i complicades són fàcilment fallibles, en conseqüència les evitem. Està demostrar que els productes que triomfen són els que la seva assimilació no comporta cap esforç o si més no ho sembla.
Per sort tenim l’aventura en els nostres gens. La humanitat no estaria on està sinó fos per aquest fet. El problema és que realment només uns pocs acaben emprenent el camí. L’aventura te un component d’incertesa, i com he exposat en el punt anterior això en produeix estrès per no dir pànic. Només els valents o els insensats es llencen aquesta tasca i uns pocs se’n surten, la majoria fracassen; i gràcies a aquest esforç ara no som uns pobres micos de la sabana a l’espera de ser l’àpat d’un lleó. Tanmateix sembla que això ho haguem oblidat i amb l’excusa de la crisi es retallen els diners en recerca. Quan les solucions conegudes estan fallant sembla un total despropòsit intentar acabar amb la recerca d’una solució com a mínim diferent; en aquest sentit no se si ho fan perquè són així d’obtusos o senzillament temen que es trobi una solució que els deixi en evidència.
La clau de tot bon negoci és comprar bo, bonic i barat. Això significa producte conegut. Una nova font d’energia pot ser molt interessant però si s’ha d’afegir diners a sobre l’inversor vol unes garanties: rendibilitat, mercat, distribució i futur. La rendibilitat és una incògnita perquè encara està en recerca, no sabem si serà competitiva vers les altres per tant ignorem el seu mercat, òbviament encara s’ha de fer la xarxa de distribució i això significa molt temps avanç d’arribar als consumidors, i futur? serà capaç de resistir la demanda quan arribi el moment o morirà d’èxit? En l’actualitat les marques de cotxes sembla que vulguin apostar pel cotxe elèctric, però els consumidors no el compren. És normal l’acció més urgent com és carregar-lo no és possible, a menys que siguis un convençut de la causa i sàpigues espavilar-te. Tanmateix el consumidor normal vol consumir sense estrès, així que no comprarà un cotxe al qual li representi un sobreesforç, només cal recordar les reticències amb la recollida selectiva.
En definitiva posats en un mercat lliure les energies renovables no són alternativa al petroli o el carbó, essencialment perquè aquests tenen guanyada la posició. Portem més de 200 anys consumint petroli i carbó i estem acostumats a la seva manera de consumir-lo, una nova forma d’energia s’haurà de consumir diferent i els humans no ens agraden els canvis. Per altre costat les alternatives estan molt verdes (no en el sentit ecològic) i el diner invertit avui en elles forma part de la base que el carbó i el petroli ja tenen, invertir en petroli i carbó és de benefici directe mentre que les renovables encara hi ha molt fons perdut. Sense una acció política contundent les renovables continuaran en segon terme, i aquesta no es produirà perquè el lobby petroler i carboner ja s’encarreguen d’evitar-ho.
Senzillament el petroli o el carbó són aquí i com que en podem fer diners no pararem fins que s’esgotin. I se'ls l’explotarà fins esgotar-los perquè se’ls continuarà consumint, és el més senzill pels consumidors i no els comporta cap esforç ni canvi de costums. I els diners destinats a la inversió continuaran apostant per ells perquè són un valor segur. Segurament us preguntareu per la voluntat política i els compromisos adquirits, be les campanyes electorals les ha de pagar algú, no podem parar les indústries encara que malbaratin energia i qui és el maco que posa traves a omplir el dipòsit amb la que està caient.