Història certa dels set cels i la terra que fan vuit

Podríem convenir que el concert de Nadal de 2013 ha estat el concert on el públic va “flipar mandonguilles”. I no em refereixo al fet de que sortís més o menys bé, sinó al fet de que no s’esperaven trobar una obra com el Magnificat de John Rutter . Sí, el programa posava Magnificat d’un tal Rutter però la majoria no imaginava exactament això. Indiscutiblement la coral hem abastit una nova fita, demostrant que amb treball i il·lusió tot és possible (o gaire bé tot). El concert ens ha sortit genial. Com sempre hi ha hagut coses però d’ordre menor en respecte al conjunt de la obra, en el cas del Magnificat; i inapreciables, si van existir, en les Nadales. Però el més important és que se’m va fer curt, tot i ser en temps més llarga que el Gloria de l’any passat. Tot el cor transmetia ganes i convicció davant d’una obra complicada en tessitura (molt alta) i ritme que hem defensat valentament en l’escenari. Un altre aspecte és si ha sortit més o menys bé, només parlo del que he sentit

Com sol succeir per aquestes dates es costum felicitar les fetes i desitjar un bon any a tothom (òbviament el que ve). L’any passat ja vaig fer com totes les series de televisió un especial de nadal. Aquest any no em regalaré tant com l’anterior per dos motius: primer disposava de més temps, segon estava més creatiu, vaja que no se m’acut res siguem clars. Qui em coneix sap que no seria el Nadal la meva millor època, i menys desprès d’aquest any que he passat. Tot i així crec que cada any nou se li ha de donar un temps per l’esperança, ben bé fins el 2 de gener avanç de dir “ però quina merda d’any!! ”. Així doncs desprès de descartar el poema(no és lo meu), gravar una nadala a veus i pujar-la a youtube (en aquell moment feia efecte l’antigripal sort que dura poc), una animació... però al final he optat per un clàssic : un dibuix (com a primària). TxaTxann !!! el dibuix Una mica pobre queda, ho reconec. Millor que fer com l’any passat, un conta. A Christmas Caro

Algú ha imaginat viure dins un quadre de Dalí? Pot semblar difícil  fins i tot impossible però si en realitat hi visquéssim aquell món irreal seria la nostra quotidianitat. La nostra realitat la conformen les coses que ens trobem cada dia. Canviar fins i tot les lleis de la física no seria cap problema sempre que haguem viscut amb aquestes lleis tota la vida. Va haver una sèrie de televisió de gran èxit de la qual s’han fet moltes seqüeles anomenada “ la dimensió desconeguda ”. Allí la gent normal es veia enfrontada a una situació excepcional. El seu món de sobte li canviaven les regles. Pels protagonistes els generava una total indefensió, tot el que havien aprés durant la seva vida, no servia per afrontar la nova situació, i havien d’adaptar-se primer al nou entorn, i desprès trobar solucions que no sabien si valdrien o no. Avui hem d’afrontar-nos a aquesta dimensió desconeguda. Els paràmetres que fins avui tant econòmica com socialment havíem imperat han desaparegut. Els ca

En “ qui s’ha endut el meu formatge ” l’autor  mostrava la perplexitat que mostrem davant la pèrdua de quelcom que creiem que era un dret quan no ho era. El formatge en qüestió era un regal d’un ocupant de la casa que oferia als demes, però un matí no el va oferir provocant indignació a la resta d’habitants de l’habitatge que ja havien assumit com un dret el que era només un obsequi. Moltes vegades quan parlo de clima o sostenibilitat, parlo de recursos que creiem eterns però que no ho són. De la mateixa manera creiem que els drets són inalienables, però en realitat no existeixen els drets inalienables , el que avui és un dret demà pot deixar de ser-ho, i això hem de tenir-ho present sobretot quan els haguem de defensar. Menjar, tenir un sostre on viure, respirar... són necessitats però no drets, perquè en qualsevol moment ens podem veure privats; i alguns d’aquest de forma fatal. De la mateixa manera que es van aconseguir al seu dia,  sempre es poden perdre si no es defensen . El dre

Normalment no sol fer temes personals, però avui la pena m'ha posat ànima de tango Al llarg de la meva vida he tingut molts cotxes però aquest se’ns dubte és el que més temps he tingut. Han estat dotze anys amb ell i avui al lliurar la clau una petita llàgrima ha regalimat en el meu interior. El meu compay de fatigues dels últims 12 anys El cotxe com a tal estava fet una ferralla, i una avaria greu en un fre m’ha fet prendre la decisió més sensata. Independentment de ser o no el millor moment, que potser no tinc la il·lusió necessària per comprar nou cotxe (un C3, una sabonera) o que per raons diverses que no penso exposar, no estic passant un dels moments més il·lusionants de la meva vida; avui al marxar i veure’l allí fora aparcat m’ha agafat una tristor molt gran. No diré que aquest cotxe tot fossin flors i violes, que també m’ha deixat tirat alguna vegada. Però dotze anys acompanyen records de coses viscudes amb ell: llocs on he anat persones que hi he portat

L’any 1974 Richard Feynman va pronunciar el discurs de graduació de Caltech   el qual tenia per nom “ Cargo Cult Science ” (una cosa així com Ciència amb càrrega de creença o culte) on desglossava el terme pseudociència. En si el discurs, adreçat als nous graduats en ciència d’aquesta prestigiós institut on ell va ser professor, i els instava a usar sempre l’esperit crític. Quan parlem de ciència sempre tenim a sobre un punt de creença, no podem ho comprovar tot, però això tampoc treu que haguem de prendre les afirmacions científiques com veritats absolutes. Però al mateix temps treia un tema recurrent en la ciència com és Què és ciència i Què són enganys d’un xarlatà de fira .   Com vaig exposar en “ Economia Ciència o Religió ” el mètode científic està molt ben estipulat. Tota afirmació ha d’estar recolzada en experiments o proves controlables i reproduïbles. Òbviament els observadors de la natura només observen i exposen el que veuen, llavors fan conjectures però que no pa

Fourier formular que qualsevol funció de tipus periòdic per complexa que pogués semblar sempre podia ser representada com una suma de funcions harmòniques. De funcions harmòniques hi ha de molts tipus però les més conegudes són les sinusoïdals. Les funcions sinusoïdals [ f(t)=ASin wt ó f(t)=ACos wt ]; les formen la funció trigonomètrica amb un paràmetre A que és l’amplitud és a dir valor màxim i mínim d’aquesta; un segon paràmetre w ( omega ) anomenat freqüència; i una variable t (temps normalment però no te perquè també pot ser una distància). Llavors aquesta funció periòdica es podrà representar combinant diferents funcions harmòniques on s’escullin convenientment  amplituds i freqüències.   Aquestes funcions harmòniques poden descriure moltes coses, però la descripció més popular on correntment es solen associar és en la música o el so. La veu per exemple podem representar-la amb un histograma de variacions de pressió en un punt en funció del temps, aquests histogrames són terr

La democràcia és el més imperfecta dels sistemes polítics, però és l’únic possible Winston Churchill   Aquesta frase prové d’un dels polítics més controvertits del segle XX. Serà recordat com la persona que va ser capaç de guiar Gran Bretanya a la victòria sobre l’Alemanya Nasi, però la seva carrera global exceptuant aquest gran èxit, d’importància extrema en la història universal, més aviat és de grans obscurs, tant avanç com amb la responsabilitat en el desastre de Gal·lípolis en la Primera Guerra Mundial com posteriorment amb l’aïllament de la URSS i la creació de la Guerra freda . Però ell creia en la democràcia perquè dins de la seves limitacions era l’únic sistema realment just on tothom es podia veure representat. De forta convicció anticomunista (i no diguem antianarquista), per ell la resta de sistemes només podien ser variants de la dictadura, immorals en el plantejament i inefectives a la pràctica.   La democràcia, tot i els repetits intents per part d’Autòcrate

Quan sentim la paraula utopia sempre ens ve al cap els anarquistes o inclús els comunistes, però en realitat tota teoria política en si és una utopia ; exceptuant comés lògic les dictadures i les autocràcies que realment tampoc són teories polítiques, perquè aquestes funcionen sobre la marxa sense cap planificació encara que sembli mentida. Monarquia o república; meritocràcia o aristocràcia; absolutisme o democràcia; totes parteixen de postulats més o menys encertats on el seu objectiu està en dotar a la societat d’un mecanisme de regulació i govern coherent i just. Al final com demostra la història tots els sistemes polítics acaben sucumbint . Avui estem davant una nova onada reformista per treure la societat d’aquest desastre polític que s’està convertint el planeta i que és responsable en bona part del desastre econòmic, ecològic i moral que deteriora a passes de gegant la societat. Però la pregunta és: La culpa és del sistema o senzillament estem davant d’un defecte humà que f

Des del moment en que Einstein resolt l’enigma del diferencial de massa entre l’heli i l’hidrogen ràpidament es pensa com aprofitar aquesta energia i no precisament amb objectius humanitaris. Però per sort en aquella època això era impossible, les potències que es necessitaven només es donaven en el Sol. Per això quan es descobreix la reacció en cadena que possibilita una reacció nuclear amb un alliberament d’energia mai vist, la investigació es llença a la recerca de la bomba. La fissió induïda serà descoberta poc avanç de l’esclat de la II Gerra Mundial. Aquesta coincidència llençarà els dos bàndols a una cursa per arribar primer que l’altre. Per un costat Alemanya bressol de la física Quàntica sembla sortir amb avantatge, i quest serà el primer motiu pel qual els aliats posaran en mans de l’aparell bèl·lic enginyes i investigadors. Els quals se’ls proveiran de tots els recursos materials necessaris, permeten-los participar en el major repte del moment. I a més a més ho feien p

L’or ha estat el somni del humans des del dia que van començar a treballar-lo. La Bíblia parla d’un tal rei Mides el qual Deu li va donar la potestat de convertir en or tot el que tocava; òbviament aquesta pretesa benedicció es va transformar en maledicció perquè al transformar tot en or es va morí de gana, l’or no es menja. Tot i aquesta advertència Bíblica que intentava explicar la diferència entre valor i preu , l’or ha estat històricament  una obsessió. S’ha extret, buscat i matat per ell, muntanyes senceres s’han enderrocat i s’han barrinat abismes que es veuen des de l’espai. Durant l’Edat Mitjana va existir un grup d’intrèpids savis que volien imitar al llegendari rei, i buscaven la pedra filosofal la qual converteix el plom en or, avui sabem que això és possible gràcies a la Física Atòmica* encara que amb llàgrimes de mussol i bigotis de gripau estaven lluny de trobar-ho. Avui continuem acaparant or; el qual compra bens i ànimes a canvi de res.   Però no vull parlar