Història certa dels set cels i la terra que fan vuit

Negre com el pecat Amarg com la derrota Curt com un sospir I calent com l’infern Així definia un bon cafeter el que creia que havia de ser un bon cafè. Però amb això hi ha tants caps com barrets. Des dels que s’hi podrien banyar dins la tassa fins els que el sucre sobreïx per sobre, passat pels que no volen sucre i els que tirarien el cafè dins de la sucrera i llavors intentarien ingerir el contingut. Però tant se val diàriament s’ingereixen milions de litres d’aquest i en termes globals aquesta és la infusió més coneguda i consumida en tot el mon. Aquesta beguda és qui mou occident (ajudada també per altres infusions com el té). Disposa d’un estimulant que ajuda a la mobilitat diària, i fa que la societat occidental pugui mantenir aquest ritme frenètic. La seva omnipresència a tot arreu gràcies a les maquines de venda automàtica la converteix en una de les addiccions més esteses de tot el planeta. Qui no ha tingut un impàs i al final ha anat a fer un cafè. Per molta força d

La nit del 27 al 28 com cada últim cap de setmana d’octubre afegim l’hora que havíem descomptat al març. Aquest ritual es fa sobre el supòsit de l’estalvi energètic aprofitant millor la llargada del dia, però no la llargada relativa dia-nit, com suposa tothom, sinó la durada del dia com a tal. Per definició els dies tenen 24 hores des de temps immemorial. Això segurament és degut a la utilització antigament d’un cos numèric en base 12 que posteriorment es substituir per part dels europeus en un cos de base 10*. Originàriament corresponia a 12 hores del dia i 12 hores de nit, com és lògic l’estacionalitat fa que seguint aquesta lògica la durabilitat de les hores depengui de l’estació climàtica en que ens trobem, i aquesta arriba a veritables absurds com el fet que als pols les hores durien 15 dies actuals i un dia sis mesos. La utilització del rellotge de Sol amb hores iguals va finalitzar aquesta manera de dividir el dia, encara que van conviure durant temps els dos sistemes. H

Aquest any 2012 el comitè Nobel ha reconegut els avanços en Informació Quàntica els quals portaran, si és possible, a l’ordinador quàntic; però sobretot els mecanismes exactes de com interacciona la matèria amb la radiació, o sent més curós el que percebem com matèria i el que percebem com radiació perquè en realitat són el mateix però que es mostren de forma diferent. Els guardonats són Serge Haroche i David J. Wineland . El seu treball no és tant espectacular com el que es fa en el CERN (excepte si mai s’arriba a la computació quàntica) però te més a veure amb com percebem el mon, a part que aquest camp sí ha produït i produeix utilitats pràctiques sense comptar amb el possible ordinador. Com passa amb tots els premis no es possible guardonar a tots els que s’ho mereixen i l’esperança és que s’ho mereixin tots els que l’han aconseguit. Per tant és normal controvèrsia i sorpresa en algunes edicions. La transcendència d’aquests premis ha afegit també l’element polític, és vox po

Des de que en Edwin Hubble va demostrar l’expansió de l’univers al 1929, encara que en realitat va ser en Georges Lemaître al 1927 qui ho va descobrir primer, el somni d’un creixement il·limitat  va ser una realitat. El segle XX esdevenir l’era espacial, naus cobrint les distàncies interplanetàries, una humanitat viatjant cap a les estrelles i colonitzant l’univers  com a les èpoques dels grans descobriments de l’edat moderna, esdevindria el futur daurat dels humans. Als anys 60 del segle passat era gairebé segur que els humans estariem explorant Mart i tindríem colònies en òrbita o a la Lluna al acabar el segle.   Però som a l’any 2012 i només hi ha una estació espacial orbitant la terra amb una població de tres astronautes. L’espai que el tenim a tocar és massa lluny encara pels humans. Somiem en la exploració marciana però no ens atrevim anar a la Lluna que és un repte tres o quatre graus de magnitud menys difícil que un viatge a Mart. Com sempre la nostra percepció ens va