La gota que fa sobreeixir el got
Si omplim un got fins al cap de munt i l’últim tram ho fem gota a gota ,arribem a un punt on quan entra una gota el got es posa a sobreeixir. Podem considerar que la penúltima gota completava el volum del got i l’última no hi cabia i per tant queia pel lateral. Així cabria esperar que només sortiria una gota, però en realitat sobreïx molta més aigua. Aquests comportament el provoca la tensió superficial del líquid que lliga la superfície evitant que es trenqui, d’aquesta manera les últimes gotes avanç de sobreeixir ja no hi cabien però la superfície evitava que marxessin pel lateral. Quan comença a sobreeixir? Doncs en el moment que el pes del líquid retingut és superior a la tensió, la superfície perd la consistència mecànica i es trenca deixant escapar tota el líquid de més.
Tenim altres situacions metaestables que desprès de superar el llindar d’estabilitat, en determinades condicions i properes encara al llindar, continuen sent estables fins que se les pertorba o s’allunyen massa. La vaporització instantània d’un got d’aigua a la sortida del microones o les gotes suspeses en un núvol són altres exemples de metaestabilitat.
La clau està en el període transitori entre els dos estats. Quan per motius físics un sistema ha de canviar d’estat necessita un temps per assolir el nou, la instantaneïtat és només una percepció, de la mateixa manera que immutabilitat també ho és: els diamants fora de la mina on van ser extrets, comencen un llarg període per tornar-se a convertir en grafit; aquest procés és molt lent, i a la pràctica l’anunci “un diamant és per tota la vida” és cert però és totalment fals que siguin eterns, tard o d’hora acabaran convertint-se en grafit (uns milers d’anys desprès d'haver-los extret).
En aquest sentit processos llargs tenen una aparença immutable des del punt de vista de la curta vida humana, i processos molt més llargs també des del punt de vista històric. Aquest problema de perspectiva provoca errors a l’hora d’identificar situacions d’estabilitat en la natura. Així el que ens pot semblar signe de transcendència no és més que una anècdota des del punt de vista del planeta. Per sort la ciència en aquest últim segle han sabut identificar la quantitat de canvis, primer geològics i biològics, posteriorment ambientals que ha gaudit el nostre planeta. Significatiu és l’avanç en els ambientals on veiem que el clima canvia molt i molt sobtadament.
Actualment ens trobem a les portes d’un dels molts canvis climàtics que ha sofert la terra. Per la humanitat tampoc hauria de ser res nou: va néixer en una glaciació, ha superat una altre, i ha viscut tota mena de canvis menors. Però com he dit la majoria d’aquests canvis no solen ser perceptibles en una generació degut a una aparent estabilitat. Amb l’excepció de les catàstrofes normalment la història no descriu com era el clima de l’època. Descripcions de paisatges, batalles on el clima va ser decisiu, i altres referències indirectes serveixen per intuir el clima de l’època relatada. Sabem que la Roma republicana i principi de l’imperi feia calor a Europa per lo lleugers de roba que anaven, però a partir de Marc Aureli van molt coberts per tant va començar a fer fred, però no hi ha referències a aquest canvi. Perquè? Senzillament no en van ser conscients. Els humans tenim la percepció de que el temps és estable, que el temps que gaudim avui és el mateix que els dels nostres avantpassats, i psicològicament no tenim cap mena de memòria climàtica. Tant és així que quan arriba una ona de calor a l’estiu tothom assegura que mai havia fet tanta calor i el temps és boig mentre que això sol passar de tant en tant, de la mateixa manera que quan està succeint quelcom excepcional tampoc som capaços de descobrir-ho. Pels humans el clima forma part del paisatge el qual també creiem immutable però com el clima i el paisatge va canviant.
La sensació d’immutabilitat no la produeix la lentitud del processos, sinó la conseqüència d’una successió d’estats estacionaris. Tenim una muntanya en un estat completament estable, però amb el temps la pluja i la vegetació descalcen les roques les quals cauen paret avall, però al mateix temps aquesta vegetació detura part de les roques i l’aigua torna a cimentar les roques despreses, així mentre es va desmuntant el besant de la muntanya hi ha un mecanisme paral·lel que el reforça, per tant res es mou quedant el besant metaestable, fins que el pes de la zona despresa ja no el pot suportar el reforç i sucumbeix per complert el besant. Pels veïns de la zona la muntanya no es mou i l’esllavissada és un fet traumàtic puntual degut a quelcom puntual, com quan s’ensorra una casa que es busca la causa i segurament la casa fa tres anys que s’està caient.
Al clima li succeeix el mateix. Els petits canvis d’origen orogràfic, orbital o per radiació solar són compensats per canvis atmosfèrics també provocats pels primers que en primera instància els compensen mantenint la situació estacionaria. Però la perdurabilitat dels canvis primers: els orbitals són lents i els orogràfics irreversibles; fa que al final col·lapsi la situació canviant cap una nova estabilitat de forma brusca. Així el clima manté una aparent estabilitat que és trencada abruptament per situar-se a una altre parent estabilitat. El motor són els primers canvis que tenen a veure amb l’energia que rep l’atmosfera i el mar, però tant l’atmosfera com el mar són a la vegada modificats per la Biosfera, que és el conjunt dels éssers vius. Així que els humans, com integrants de la Biosfera que som, participem també en els canvis en el clima, com ho fan els elefants o les bactèries.
L’assimilació del paisatge amb el clima provoca una situació estranya. Com que per nosaltres el paisatge és immutable però a la vegada podem modificar-lo (fem ponts, construïm cases, aplanem marges...), llavors el clima és estable i si canvia és degut a la nostra intervenció. A partir d’aquí ha estat molt senzill identificar canvi climàtic amb responsabilitat humana. I d’aquí s’adopten diferents postures des de negar el canvi climàtic per evitar canviar la manera en que els humans ens relacionem amb l’entorn, fins postures bel·ligerants per aturar-lo. Cal dir que em dues postures són totalment inútils, si el temps ha de canviar ho farà.
Si observem les causes de l’esllavissada podríem haver trobat que el detonant va ser una carretera de recent construcció al peu d’aquesta. No haver construït la carretera hauria evitat la catàstrofe? La resposta és tampoc, potser s’hagués donat més enllà en el temps o el seu abast hagués estat més reduït, però les pedres acaben baixant d’una en una o totes de cop. Aquí la carretera és la gota que ha fet sobreeixir el got, que en aquest cas era el besant de la muntanya.
Els humans som un factor més en el clima, però la nostra capacitat de transformació de l’entorn ha anat pujant a mesura que hem incrementat la tecnologia i augmentat en número. D’altre banda el clima te un seguit de dinàmiques, unes periòdiques que són els cicles orbitals i solars, i d’altres evolutives com la constant modificació de l’orografia i la memòria: el temps d’ahir influeix amb el d’avui i així successivament. El nostre poder i influencia en el clima ha augmentat i això hauria de fer-nos reflexionar sobre les nostres accions, no per si podem influir menys cosa impossible sinó si la influencia que exercim és la que ens convé.
Estem perdent molt de temps en si el canvi climàtic és culpa nostre o si realment es produirà, mentre que el clima està començant a canviar davant dels nostres nassos. No ajuda el fet que tot i l’evidència els coneixements actuals no ens permeten predir el com i el quan, i en aquesta indefinició s’excusa l’establisment actual per no fer res. Al mateix temps la naturalesa conservadora de l’esser humà fa que lluitem per parar el canvi climàtic, cosa totalment impossible. De la mateixa manera que quan trenques una tassa aquesta no torna a ser la mateixa per molt que l’arreglis; tota variació climàtica és irreversible; per molt que ara deixem d’embrutar, el que ja hem embrutat, brut es queda per molt que desprès ho intentem netejar.
Hauríem d’entendre que el canvi climàtic és un procés inherent al planeta que és la nostra llar, i les accions a fer haurien d’estar lligades a poder adaptar-nos al canvi de la manera menys traumàtica possible en comptes d’ignorar-lo o oposar-se; perquè quan arribi, que ho farà, ens enganxarà amb el pas canviat i la paraula traumàtic serà un eufemisme per descriure la situació. I si be la humanitat és un actor secundari pel que fa el clima, hauríem de recordar que una mísera gota és suficient per fer sobreeixir el got.
Actualment s’ha observat en els registres geològics que un augment de temperatura comporta automàticament un augment de CO2, per tant segurament l’actual augment de CO2 atmosfèric no sigui del tot produït pels humans. Però això no és excusa per continuar cremant carbó com si res perquè una part d’aquest sí que és d’origen humà. Com la gota que fa sobreeixir el got, segurament el CO2 d’origen Androgen serà la diferència entre un clima que pot ser un pel més càlid o més fred, i reviure el retorn d’una glaciació o la tropicalització del planeta. També en els registres geològics s’observa que aquest segon tipus de canvi es sol produir en menys de cent anys. Mentrestant la humanitat continua somiant amb climes estables.
Tenim altres situacions metaestables que desprès de superar el llindar d’estabilitat, en determinades condicions i properes encara al llindar, continuen sent estables fins que se les pertorba o s’allunyen massa. La vaporització instantània d’un got d’aigua a la sortida del microones o les gotes suspeses en un núvol són altres exemples de metaestabilitat.
La clau està en el període transitori entre els dos estats. Quan per motius físics un sistema ha de canviar d’estat necessita un temps per assolir el nou, la instantaneïtat és només una percepció, de la mateixa manera que immutabilitat també ho és: els diamants fora de la mina on van ser extrets, comencen un llarg període per tornar-se a convertir en grafit; aquest procés és molt lent, i a la pràctica l’anunci “un diamant és per tota la vida” és cert però és totalment fals que siguin eterns, tard o d’hora acabaran convertint-se en grafit (uns milers d’anys desprès d'haver-los extret).
En aquest sentit processos llargs tenen una aparença immutable des del punt de vista de la curta vida humana, i processos molt més llargs també des del punt de vista històric. Aquest problema de perspectiva provoca errors a l’hora d’identificar situacions d’estabilitat en la natura. Així el que ens pot semblar signe de transcendència no és més que una anècdota des del punt de vista del planeta. Per sort la ciència en aquest últim segle han sabut identificar la quantitat de canvis, primer geològics i biològics, posteriorment ambientals que ha gaudit el nostre planeta. Significatiu és l’avanç en els ambientals on veiem que el clima canvia molt i molt sobtadament.
Actualment ens trobem a les portes d’un dels molts canvis climàtics que ha sofert la terra. Per la humanitat tampoc hauria de ser res nou: va néixer en una glaciació, ha superat una altre, i ha viscut tota mena de canvis menors. Però com he dit la majoria d’aquests canvis no solen ser perceptibles en una generació degut a una aparent estabilitat. Amb l’excepció de les catàstrofes normalment la història no descriu com era el clima de l’època. Descripcions de paisatges, batalles on el clima va ser decisiu, i altres referències indirectes serveixen per intuir el clima de l’època relatada. Sabem que la Roma republicana i principi de l’imperi feia calor a Europa per lo lleugers de roba que anaven, però a partir de Marc Aureli van molt coberts per tant va començar a fer fred, però no hi ha referències a aquest canvi. Perquè? Senzillament no en van ser conscients. Els humans tenim la percepció de que el temps és estable, que el temps que gaudim avui és el mateix que els dels nostres avantpassats, i psicològicament no tenim cap mena de memòria climàtica. Tant és així que quan arriba una ona de calor a l’estiu tothom assegura que mai havia fet tanta calor i el temps és boig mentre que això sol passar de tant en tant, de la mateixa manera que quan està succeint quelcom excepcional tampoc som capaços de descobrir-ho. Pels humans el clima forma part del paisatge el qual també creiem immutable però com el clima i el paisatge va canviant.
La sensació d’immutabilitat no la produeix la lentitud del processos, sinó la conseqüència d’una successió d’estats estacionaris. Tenim una muntanya en un estat completament estable, però amb el temps la pluja i la vegetació descalcen les roques les quals cauen paret avall, però al mateix temps aquesta vegetació detura part de les roques i l’aigua torna a cimentar les roques despreses, així mentre es va desmuntant el besant de la muntanya hi ha un mecanisme paral·lel que el reforça, per tant res es mou quedant el besant metaestable, fins que el pes de la zona despresa ja no el pot suportar el reforç i sucumbeix per complert el besant. Pels veïns de la zona la muntanya no es mou i l’esllavissada és un fet traumàtic puntual degut a quelcom puntual, com quan s’ensorra una casa que es busca la causa i segurament la casa fa tres anys que s’està caient.
Al clima li succeeix el mateix. Els petits canvis d’origen orogràfic, orbital o per radiació solar són compensats per canvis atmosfèrics també provocats pels primers que en primera instància els compensen mantenint la situació estacionaria. Però la perdurabilitat dels canvis primers: els orbitals són lents i els orogràfics irreversibles; fa que al final col·lapsi la situació canviant cap una nova estabilitat de forma brusca. Així el clima manté una aparent estabilitat que és trencada abruptament per situar-se a una altre parent estabilitat. El motor són els primers canvis que tenen a veure amb l’energia que rep l’atmosfera i el mar, però tant l’atmosfera com el mar són a la vegada modificats per la Biosfera, que és el conjunt dels éssers vius. Així que els humans, com integrants de la Biosfera que som, participem també en els canvis en el clima, com ho fan els elefants o les bactèries.
L’assimilació del paisatge amb el clima provoca una situació estranya. Com que per nosaltres el paisatge és immutable però a la vegada podem modificar-lo (fem ponts, construïm cases, aplanem marges...), llavors el clima és estable i si canvia és degut a la nostra intervenció. A partir d’aquí ha estat molt senzill identificar canvi climàtic amb responsabilitat humana. I d’aquí s’adopten diferents postures des de negar el canvi climàtic per evitar canviar la manera en que els humans ens relacionem amb l’entorn, fins postures bel·ligerants per aturar-lo. Cal dir que em dues postures són totalment inútils, si el temps ha de canviar ho farà.
Si observem les causes de l’esllavissada podríem haver trobat que el detonant va ser una carretera de recent construcció al peu d’aquesta. No haver construït la carretera hauria evitat la catàstrofe? La resposta és tampoc, potser s’hagués donat més enllà en el temps o el seu abast hagués estat més reduït, però les pedres acaben baixant d’una en una o totes de cop. Aquí la carretera és la gota que ha fet sobreeixir el got, que en aquest cas era el besant de la muntanya.
Els humans som un factor més en el clima, però la nostra capacitat de transformació de l’entorn ha anat pujant a mesura que hem incrementat la tecnologia i augmentat en número. D’altre banda el clima te un seguit de dinàmiques, unes periòdiques que són els cicles orbitals i solars, i d’altres evolutives com la constant modificació de l’orografia i la memòria: el temps d’ahir influeix amb el d’avui i així successivament. El nostre poder i influencia en el clima ha augmentat i això hauria de fer-nos reflexionar sobre les nostres accions, no per si podem influir menys cosa impossible sinó si la influencia que exercim és la que ens convé.
Estem perdent molt de temps en si el canvi climàtic és culpa nostre o si realment es produirà, mentre que el clima està començant a canviar davant dels nostres nassos. No ajuda el fet que tot i l’evidència els coneixements actuals no ens permeten predir el com i el quan, i en aquesta indefinició s’excusa l’establisment actual per no fer res. Al mateix temps la naturalesa conservadora de l’esser humà fa que lluitem per parar el canvi climàtic, cosa totalment impossible. De la mateixa manera que quan trenques una tassa aquesta no torna a ser la mateixa per molt que l’arreglis; tota variació climàtica és irreversible; per molt que ara deixem d’embrutar, el que ja hem embrutat, brut es queda per molt que desprès ho intentem netejar.
Hauríem d’entendre que el canvi climàtic és un procés inherent al planeta que és la nostra llar, i les accions a fer haurien d’estar lligades a poder adaptar-nos al canvi de la manera menys traumàtica possible en comptes d’ignorar-lo o oposar-se; perquè quan arribi, que ho farà, ens enganxarà amb el pas canviat i la paraula traumàtic serà un eufemisme per descriure la situació. I si be la humanitat és un actor secundari pel que fa el clima, hauríem de recordar que una mísera gota és suficient per fer sobreeixir el got.
Actualment s’ha observat en els registres geològics que un augment de temperatura comporta automàticament un augment de CO2, per tant segurament l’actual augment de CO2 atmosfèric no sigui del tot produït pels humans. Però això no és excusa per continuar cremant carbó com si res perquè una part d’aquest sí que és d’origen humà. Com la gota que fa sobreeixir el got, segurament el CO2 d’origen Androgen serà la diferència entre un clima que pot ser un pel més càlid o més fred, i reviure el retorn d’una glaciació o la tropicalització del planeta. També en els registres geològics s’observa que aquest segon tipus de canvi es sol produir en menys de cent anys. Mentrestant la humanitat continua somiant amb climes estables.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada