Història certa dels set cels i la terra que fan vuit

Per si ningú ho recorda és el títol d’una pel·lícula del 2004 ( the day after tomorrow ) sobre l’arribada sobtada de la cinquena glaciació del quaternari. La cinta tenia el mateix rigor que 2012 és a dir cap però a diferència d’aquesta que exposava una situació del tot improbable inclús amb els condicionants d’entrada, el dia de demà si exposa una situació versemblant i amb els esdeveniments actuals probable, tot i que el desenvolupament del guió sigui exagerat i la trama patètica. Com tota pel·lícula te un final feliç del tot irreal perquè la reducció d’un terç de la superfície que hi deu viure la meitat dels 7.000 milions d’habitants del planeta segurament acabarà amb una guerra per la terra restant (i segur que Mèxic serà capaç de contenir 150 milions d’evacuats, com mostra la pel·lícula, a la seva frontera fins que no els condonin el deute, davant una evacuació que fa el segon exercit més gran i tecnificat del món; i això fem-ho extensiu a la Xina, Rússia, Regne Unit, França, Japó

Qui no ha sentit: la llei de Murphi diu que si una cosa pot anar malament segur que hi va . Aquest Murphi havia de ser un pessimista però no. Murphi era un enginyer de la vella escola que quan un ajudant seu trobava pegues a una possible solució li deixava anar aquesta sentència, convertint-se a la llarga en la coneguda llei de Murphi. Murphi pertanyia a la generació Americana que havia guanyat la guerra i tenia molt interioritzat que posant els mitjans suficients no hi havia obstacle insuperable resumit en la frase també d’aquella època “ impossible is nothing ”. Aquesta seguretat els portarà a arribar a la Lluna*, també els portarà a fer coses no tant positives però no hi entrarem. Aquesta sentencia estava plena de sarcasme però ha perdurat, no en el seu sentit originari sinó en el seu literal, sent el lema de la mala sort. La sort és allò que no hi creiem quan les coses ens van be i que hi recorrem quan fracassem. Només cal mirar al voltant per comprovar que la bona sort no exist

En l’actualitat tothom més o menys ha sentit a parlar del canvi climàtic i l’efecte hivernacle. Una altre cosa en realitat és saber si tothom entén el  mateix quan es parla d’aquest dos conceptes. Quan el mateix món acadèmic no es posa d’acord en molts aspectes relacionats amb el clima, és il·lús pensar que la població general tingui una visió única dels esdeveniments actuals i futurs que afecten al clima. Tot hi així els conceptes Canvi Climàtic i Efecte Hivernacle són dos conceptes no ambigus que intentaré descriure de forma senzilla. Per Canvi Climàtic s’entén exactament el que anuncia el seu nom: que el clima canvia. Senzillament és el pas d’un estat climàtic concret a un de diferent. És una situació molt freqüent que ha succeït diverses vegades en la vida del nostre planeta i unes quantes durant temps històrics. És un fet traumàtic pels essers vius però una característica del clima que per sort la seva freqüència és petita comparada amb la vida de la major part d’aquests essers

Hi havia un temps on tot semblava possible, els esdeveniments s’encadenaven feliçment i tot semblava portar-nos al Nirvana. Els nostres dirigents supuraven sapiència i lideratge, les empreses les portaven genis sortits de les làmpares màgiques de les escoles de negoci, i qualsevol podia assolir el seu somni sense cap esforç. La història s’havia acabat, i amb l’excepció de nous jocs d’ordinador o l’exploració de l’espai aquest món ja estava completat. Potser quedava el tema de la fam i la pobresa però això era d’ordre menor i ja hi havia gent que se n’ocupaven.   Però la història és tossuda i te una especial resistència a acabar-se. De cop i volta aquelles facilitats per assolir somnis es van convertir en crèdits per pagar, aquells genis van començar a fer fallir empreses i aquells líders van deixar de ser els presumptes successors de Salomó. Però com pot ser que es torcessin les coses? Podríem ser dues coses: primer que en un moment donat un seguit d’esdeveniments desafortunats v

Si omplim un got fins al cap de munt i l’últim tram ho fem gota a gota ,arribem a un punt on quan entra una gota el got es posa a sobreeixir. Podem considerar que la penúltima gota completava el volum del got i l’última no hi cabia i per tant queia pel lateral. Així cabria esperar que només sortiria una gota, però en realitat sobreïx molta més aigua. Aquests comportament el provoca la tensió superficial del líquid que lliga la superfície evitant que es trenqui, d’aquesta manera les últimes gotes avanç de sobreeixir ja no hi cabien però la superfície evitava que marxessin pel lateral. Quan comença a sobreeixir? Doncs en el moment que el pes del líquid retingut és superior a la tensió, la superfície perd la consistència mecànica i es trenca deixant escapar tota el líquid de més. Tenim altres situacions metaestables que desprès de superar el llindar d’estabilitat, en determinades condicions i properes encara al llindar, continuen sent estables fins que se les pertorba o s’allunyen massa.