Pagina en anglès

English version of this blog : http://rpujolviven.blogspot.com

diumenge, 30 d’abril de 2017

No sabem el que ens estem jugant

El compte enrere segurament ja ha vençut i el Canvi Climàtic és inevitable, tanmateix persistir en cometre el mateix error només ens portarà a empitjorar les coses.


Els lobbis del petroli i el carbó han guanyat la partida democràtica. Les urnes continúen recolzant a quí protegeix el carbó i el petroli. Tant se val les manifestacions de final d’abril (2017) o tantes d’altres que es puguin fer, la realitat és qui parla de “que no hi ha per tant” te més credibilitat que tots els estudis i demostracions per part de la natura. Podria recordar articles anteriors sobre la realitat que percebem (llegir “Ignorar l’evidència”) però la qüestió és més complexa del que podríem pensar.

L'escalfament no te aturador

L’any 2007 l’economia mundial va saltar pels aires. Els motius són diversos però el principal és que la riquesa mundial, o més ben dit, el que entenem com riquesa mundial no existeix en realitat. Bilions o trilions d’euros no és més que una xifra dins d’un ordinador. El 90% de les transaccions comercials del nostre món ho són financeres, sent aquestes bàsicament apostes sobre el preu que tindrà en un futur proper certs títols que representen coses tant diverses des de contractes naviliers fins assegurances de cames de jugadors. Sí les llotges mundials no difereixen en res a les cases d’apostes per internet que s’anuncien tant alegrament per Internet o avanç de qualsevol esdeveniment esportiu.


Com explicava en “Valor, Preu i Qualitat” el preu no és més que el què estem disposats a donar a canvi de cert article que te un altre i aquest segon hi estigui d’acord; el preu és només un acord d’intercanvi, relacionat òbviament amb el valor dels objectes d’intercanvi però no necessàriament. Els diners varen ser en aquest sentit un gran invent que “homogeneïtza” d’alguna manera aquests intercanvis. Però els humans posats a idealitzar i extrapolar hem donat als diners materialitat (no em refereixo a les estampetes numerades ni els botonets metàl·lics amb els quals identifiquem els diners), i intercanviem els diners com si es tractés de quelcom real.


La crisis del 2007 ens ha mostrat que l’actual riquesa mundial és quelcom no real. Les nostres pensions estan condicionades a que d’aquí set anys no hi hagi una sequera al Brasil per exemple, cosa totalment imprevisible; i el pitjor és que en realitat de tots aquest que els depèn la pensió de quin clima farà el Brasil l’any 2025 una part, la major, depenen del que te més possibilitats de que es produeixi; en canvi una altre part està apostant en contra, de manera que els seus guanys seran majors. Qui diu pensions pot parlar de fons d’inversió, capitalització de tota mena d’indústria o nacions senceres. La situació pot semblar una bogeria però tots, inclosa la banca cívica que només difereix amb el tipus d’aposta, apostem tot el que tenim de forma inconscient.


Apostar està en la manera de ser del esser humà. De fet no és bo ni dolent sinó obligatori per qualsevol decisió a futurs, tant a l’hora d’escollir feina, parella o plat en restaurant. La qüestió no està en l’aposta sinó en que estàs disposat a perdre. Si apostes tot el que tens poden passar dues coses que guanyis o perdis, perdent ho perds tot. Quan això es fa conscientment no hi ha res a dir, algun motiu hi haurà i si no és problema de qui ho ha. Però realment sabem que ens estem jugant?


L’aposta per l’energia fòssil ha enriquit a molta gent, sumat a un consum desaforat d’energia de l’últim quart de segle ha portat a la major part de la riquesa, tant de les grans fortunes com dels petits estalviadors, a buscar aquesta forma fàcil d’increment. Sí els teus estalvis estan invertits en futurs de petroli, els estats tenen bona part dels seus fons monetaris invertits en petroli i us faríeu creus de la de negocis que el seu finançament està garantit per l’extracció de petroli.

Les venes de la nostra economia


La bombolla del petroli i el carbó és tant gran que el petit constipat de l’any 2013 va crear una tempesta financera que avui encara no ha recuperat (si algú te un fons d’inversió sabrà de que li parlo)(els conductors això sí varen aplaudir). Acomplir els compromisos de Paris implicarà pèrdues financeres severes que el capital no està disposat a assumir, però per la petita classe mitja serà inassolible.  Pensem que el protocol de Paris és de mínims, tant de mínims que no servirà per res; si realment volem fer quelcom valid, les mesures hauran de ser tant dràstiques que paralitzarem l’economia mundial.

La pregunta que ens hem de fer és Rebentem l’economia mundial per veure si podem reconduir el problema climàtic? O Continuem posant gasolina al sistema climàtic i aquest se’ns endugui per davant? Aquesta és la decisió. No són bones noticies perquè apostem el que apostem perdrem, però mentre que en la primera potser tenim alguna oportunitat, la segona serà un “game over” de la nostra espècie. És la hora de les decisions valentes i difícils però avui ens juguem tenir o no futur com espècie.

diumenge, 5 de febrer de 2017

Astènia primaveral en cinc de febrer

Tot just ha començat l’hivern quan la primavera ja torna a ser aquí. Això no és bo ni dolent ara perquè les conseqüències les viurem desprès.

S’ha acabat l’hivern. Com deia fa un any (Primavera en ple febrer) l’hivern meteorològic acaba en febrer independentment del que diguin les marmotes americanes, les dites populars o qualsevol altre indicador ancestral. És un fet que avui els estius acaben al novembre i l’hivern es redueix al nadal i algunes setmanes de gener.

Atmòsfera Terrestre

L’astènia és aquell estat on el canvi de tendència del clima generen una caiguda d’ànim a la persona que ho pateix. Jo no se si ho pateixo però al tenir una pressió sanguínia més aviat baixa els canvis de pressió atmosfèrica sobtats (no importa si al alça o la baixa) em provoquen somnolència. Així quan el temps canvia ho puc pronosticar amb relativa certitud (com els que tenen un ull de poll i la pluja), sent últimament la ruleta climàtica que ens ha tocat viure un calvari anímic considerable.


Aquest matí (5/2/17) tenia l’ànima als peus, conjuntament amb el canvi de flaire general que respirava el carrer denotaven quelcom important: la primavera meteorològica havia començat. Sembla mentida que desprès d’un mes de gener dur on els negacionistes del canvi climàtic proclamaven als quatre vents la fi de l’escalfament global, de sobte s’hagi acabat el fred gairebé dos mesos avanç d’acabar l’hivern astronòmic.


La victòria de Trump ha donat ales a la branca escèptic-negacionista del món climàtic, demostrant que les capes més populars de la societat no creuen que hi hagi canvi climàtic. És lògic que aquestes capes siguin reaccionaries al canvi de qualsevol mena, perquè qui te poc tota pèrdua per petita que sigui és molt gran. El que hom podria veure com una oportunitat de millora gràcies al canvi les capes desafavorides ho veuen com un desastre perquè no te recursos per aguantar el sotrac. Eliminar el carbó i el petroli de la nostra societat és una gran pèrdua per les companyies que se n’enriqueixen però un desastre pels treballadors que aniran a l’atur i els petits negocis que els tenen per clients. Que el clima exploti ho farà per tothom, a l’atur hi aniran ells, potser els científics s’equivoquin (com d’altres vegades) i el clima tampoc hauria explotat.


El problema no és la capa ignorant de la societat, la qual compra un discurs que l’exculpa davant les ganes de continuar fent el que feia fins ara. El real és la capa cínica de la societat la qual conscient de que el canvi climàtic és real, segueix mantenint l’actitud senzillament perquè és o més còmode o més way. Una capa que gaudeix del poc preu al qual es subministren aquests recursos. Saben que això te data de caducitat però no seran ells els qui voluntàriament ho deixaran i potser la data és prou llunyana com perquè no els toqui deixa-ho, i els que queden ja s’espavilaran.


És cert que la incidència particular d’una persona de classe mitja és molt petita en comparació a la que fa un individu de classe alta, i no diguem la JetSet. Però com explicava en (Percepció climàtica vers evolució climàtica), els problemes climàtics són bàsicament d’escala. En aquest article feia referència al aspecte acumulatiu temporal del clima, en aquest sentit per número relatiu d’individus la classe mitjana genera més impactes, més continuïtat i més extensió geografia; en definitiva la incidència d’aquesta capa social és milers de vegades superior a tota la classe alta.


Tanmateix la incidència més important en el canvi climàtic les classes més desfavorides. Aquestes tenen un consum irrisori i en paràmetres molt sostenibles de forma individual i familiar. El problema no està en l’actitud de les seves comunitats, moltes d’elles amb paràmetres mediambientals exemplars, sinó que son tants que el planeta està al límit de sostenir la seva pressió, encara que aquesta individualment sigui molt petita. Les grans corporacions contaminen i sobreexploten recursos, però que acaba amb els aqüífers són les comunitats assedegades (Is fresh water ending in the World? No, but we've got problems) i això influeix en el clima tant o més que el CO2.


La gran paradoxa és que el canvi d’actitud d’uns pocs de la classe mitjana és per desgracia inútil davant la gran quantitat d’individus que la conformen. Molt pitjor és quan això ho extrapolem a la classes baixes, perquè ells no tenen cap actitud a canviar senzillament sobreviuen.


Mean Temperatures (NASA)



Podríem estar mirant la velocitat del canvi, si els models encerten més o menys, o senzillament dir que no hi ha res a fer. Amb tota seguretat no hi ha res a fer, però excusar-se en “que al final haurem de ballar tots” i “que me quiten lo vailao” no és l’actitud més coherent. El clima es deteriora a passes de gegant, conjuntament amb la natura que pateix per un costat els canvis de paràmetres que genera el canvi climàtic i per l’altre la pressió terrible de la cobdícia humana.

Calen mesures valentes per revertir la situació. Però desgraciadament ningú vol assumir unes mesures massa dures quan aquest depèn del vot dels qui hauran de patir les conseqüències. No hi ha la valentia de dir que quan més lluny arribem amb la nostra actitud més dures hauran de ser les mesures a prendre; i que no es poden ajornar indefinidament, perquè si no les prenem nosaltres serà el planeta qui les prendrà i creieu-me llavors entendrem que vol dir duresa.

dimarts, 13 de desembre de 2016

Ja hi tornem a ser (Nadal 2016)


Llums de colors per tot arreu i el carrer envaït pels sons de cançons i músiques de dubtós gust ens indica que ja hem entrat al mes d’excepcionalitat que precedeix al Nadal. Un mes on no es disparen els pressupostos perquè senzillament no se’n fan i queda instaurada l’alegria per decret.



L’alegria ha de ser universal, si més no planetària segons manen les costums i els centres comercials; però per molt que s’acosti el Nadal cap dels condicionants que fan d’aquest món un infern, aconsegueix fer-los foragitar, més per comparació aquests creixen. Al nostre voltant o a l’altre costat del mar, la gent mal viu o mor violentament per causes naturals o humanes. El nostre món mai ha estat perfecte i els humans tenim una habilitat innata per xafar-lo encara més.


La solidaritat és una virtut humana que no ens permet gaudir mentre davant nostre la gent pateix. Com es pot gaudir de les festes davant el patiment col·lectiu? Llavors les iniciatives solidàries sorgeixen com bolets apel·lant al bon cor i la pau de consciència. Però la maldat mai fa vacances i quests dies on volem obrir el nostre cor al proper, aquesta maldat ens el pot prendre i vendre’l com carn picada. Desaprensius aprofiten la bona voluntat de la gent i al mateix temps la ridiculitzen. És fa fàcil llavors girar la cara al desafavorit dient “tots són iguals” o “viuen de demanar”, perquè amb l’excusa de l’existència de miserables podem treure a passejar la nostra pròpia cobdícia.


Tanmateix el Nadal és diferent
, i ser solidari expia el pecat dels abusos consumistes. Sense mirar massa el què, es fan petites aportacions a tota mena d’iniciatives. Poden semblar petites però no ho són per qui gracies a aquestes se li alleugereix el patiment si més no per uns dies.


El Nadal com tot s’acaba i amb ell la bona voluntat. El dia dos de gener oblidem que hi ha gent que pateix i tornem a la nostra gasivesa quotidiana que justifiquem amb l’excusa del propi patiment. Seria bo que el Nadal durés tot l’any però sense llums de color i nadales ràncies.


Així doncs us desitjo un bon Nadal i un millor 2017 que per bo que hagi estat el passat, el millor sempre està per venir.

L’any passat vaig fer postal però crec que vaig superar la meva quota de ridícul i aquest any no toca, així que us adjunto una Nadala més convencional, espero que us agradi.



Bon Nadal i Bon Any  2017

Feliz Navidad y Prospero 2017

Joyeux Noël et Bonne Année 2017

Buon Natale e Felice  Anno  Nuovo 2017

Merry Christmas and Happy New Year 2017

Frohe Weihnachten und ein gutes neues Jahr 2017


dilluns, 28 de novembre de 2016

Percepció climàtica vers evolució climàtica

L’acumulació d’energia en l’aire i oceans serà qui fixarà la temperatura no la quantitat de CO2 que emetem.

Diu una dita que per ser ric no calen grans ingressos sinó gastar un cèntim menys del que gastes, i la resta deixar córrer el temps; no cal dir que per ric que siguis si gastes un cèntim més del que ingresses tard o d’hora acabaràs arruïnat. Les dues afirmacions qualsevol persona pot entendre i assumir com certes; tanmateix pot semblar difícil que amb un misser cèntim de benefici un pugui convertir-se en milionari. Això és degut a que la nostra percepció d’acumulació i pas del temps no és correcte. Quan un va fent anys i mira en perspectiva se’n adona que per lluny que siguin en temps tots els terminis acaben arribant i passant; si aquest comporta una suma o una resta aquesta s’aplica.



La fussió dels Pols un signe de l'escalfament global
Equilibri. Com he dit altres vegades no és el mateix que un sistema estigui en equilibri o sigui estacionari. Un equilibrista com nosaltres asseguts en un sofà estem en un punt on el sumatori de les forces, en aquest cas la gravetat, fa que sigui cero i no experimentem cap desplaçament, òbviament aquest equilibris poden ser inestables i estables: qui esta en la corda fluixa un simple moviment el fa caure mentre que d’un sofà no ens arranquen ni amb aigua calenta. Altre assumpte és un estat estacionari. Mentre que l’equilibri implica quietud l’altre és conseqüència del canvi. Un exemple clar és els tubs d’aire que aguanten suspesa una bola; en realitat la bola està caient però la velocitat produeix un fregament amb l’aire que la frena proporcional a aquesta velocitat com els succeeix als paracaigudistes en caiguda lliure, al igualar-se les dues forces (gravetat, fricció) aquest continua caient però sense acceleració; com que en aquests tubs d’aire insuflem aire només ens cal donar el cabal suficient perquè la velocitat de l’aire sigui igual a la que cau la bola, és a dir la bola és un corredor en una cinta que córrer però no es mou de lloc. La temperatura del planeta és aquesta bola; el Sol introdueix una quantitat quasi constat d’energia en el nostre planeta (que d’això vivim) que l’atmosfera retorna a l’espai en funció de la temperatura, núvols, hores d’insolació i gasos d’hivernacle, sent tots aquests elements dependents funcionals entre ells.

El CO2 és un gas hivernacle més, com ho és el metà (HC4), l’amoníac (HN3) o la mateixa aigua (H2O); sent aquesta última més el més determinant de tots ells perquè és el gas més abundant d’ells i a les temperatures que ens movem els seus diferents estats i la seva condició de dissolvent universal en estat líquid juguen un paper crucial en el clima i la biologia (mirar Feedback). La variabilitat històrica del nostre clima en un planeta en el qual nosaltres només som uns nouvinguts, demostra que els gasos hivernacle tenen una dinàmica independent de nosaltres, com és lògic. Malauradament això és quelcom que tenim tendència a oblidar, argument recursiu dels climatòlegs escèptics i els negacionistes, al mateix temps un error molt comú dels lluitadors contra el canvi climàtic: Nosaltres no hem generat cap procés nou simplement hem alterat un mica algun procés existent, encara que aquesta petita alteració pot dur-nos conseqüències de dimensió planetària. Sí només una petita alteració però l’estem fent en tot el planeta i portem molt de temps fent-la.


Diferencia de creixement linear i acumulat


Un procés acumulatiu és un procés amb memòria. Quan ens parlen en diaris i noticiaris sobre el creixement per exemple de 1% anual pot semblar poc i l’imaginem que augmenta una unitat per any, però no pensem que en realitat el nou 1% s’aplicarà a la quantitat augmentada; per tant en 15 anys no hem crescut un 15% sinó un 16% i amb cent anys un 170%. Així doncs l’acumulació per petita que sigui te efectes devastadors perquè els seus efectes no són escalables al no ser lineals.

Un altre efecte difícil d’escalar són les dependències creuades entre variables. De tant en tant, perquè això va a modes, apareix la paraula sinergia on representa que dos condicionants combinats tenen efecte superior a la suma dels efectes en solitari. La majoria d’aquestes sinergies s’ha trobat de forma empírica perquè en realitat si la combinació és positiva o negativa no es pot deduir a priori, entre d’altres coses pel motiu que hem exposat de la no sumabilitat dels seus efectes; però estudis posteriors, amb resultats a la mà, denoten que la combinació activa altres elements amb relacions creuades entre els dos que augmenten o mitiguen els efectes d’aquests. D’aquest efecte l’anomenem feedback. El feedback produir el que en teoria del caos s’anomenen atractors, aquests en general creen un efecte de falsa estabilitat perquè l’acció combinada de tots els elements generen una situació tancada dins d’uns paràmetres, la problemàtica la tenim quan un o diversos d’aquest factors passen un llindar perquè llavors les conseqüències són del tot imprevisibles (mirar Efecte Papallona). Quan nosaltres pensem amb un clima amb estacions, pluges i temperatures normals estem dins d’un d’aquests atractors, fora d’aquí pot passar qualsevol cosa que amb tota seguretat no ens agradarà.


La gent no s’imagina l’esforç immens que es necessita per modelitzar el futur climàtic. En aquest sentit moltes de les previsions estant sent errònies, no de forma global, però sí en els valors estimatius. La culpa d’això és que tots els nostres models estan parametritzats en valors de mitjans i finals del segle XX; valors que avui ja no són vàlids. Sí mirem el següent mapa (Nivells del mar segons temperatura mitja planeta) observarem un suposat nivell del mar en funció de la variació de la temperatura mitja del planeta respecte als valors preindustrials. Aquest mapa no està malament però en sí te molts errors de bulto. El primer oblidem que la era preindustrial era el final de la petita edat de gel (s XVI, XVII, XVIII i XIX) i per tant les temperatures eren més baixes del normal, argument molt utilitzat pels escèptics. Desprès el gel sempre es fon a cero graus ni un grau més ni un grau menys, per tant la temperatura no implica més o menys gel desfet, en tot cas serà el temps en que estarà desfent-se el gel qui marcarà el nivell; aquest nivell és una extrapolació a partir de patrons de distribució de temperatura en funció de la temperatura mitja del planeta, però com he dit els patrons aquests són obsolets i no tenim ni idea de quins seran a +2C, per fer-nos una idea en ple cretaci la temperatura dels pols era pràcticament la mateixa que en l’Equador. El clima a +2C no tenim ni idea de com serà i s’hi sumarà el temps que portem en aquest estat poden assolir els +2C i no passar res però als 10 anys només puguem sobreviure tancats en coves.



La urgència climàtica està portant a la climatologia a fer previsions a corre cuita. Els estats necessitem dades per fer les reformes dràstiques, las quals implicaran un canvi dramàtic en la nostra forma de viure. Aquí és on al meu entendre l’acord de Paris (COP21) és del tot inútil. A part de que la majoria de mesures a aplicar són tardanes, insuficients i amb terminis vergonyosos; posar com objectiu quelcom que no depèn de nosaltres com la temperatura és un insult per la intel·ligència global. Senzillament no els crec tant ignorants, només que la temperatura és l’eufemisme de reduir emissions sense posar l’obligació de fer-ho; cada un reduirà la quantitat d’emissions que cregui convenient per assolir aquesta temperatura i si d’aquí 20 anys no s’ha aconseguit, pega.


L'augment continuat del CO2 en l'atmosfera

El clima es el nostre únic productor de menjar i la seva bondat ens permet viure; però sembla que prefereixen els diners a menjar o sortir al carrer tranquil·lament. Segurament obliden que els diners no són comestibles.


divendres, 4 de novembre de 2016

2016 acabarà amb tres Super Llunes

Aquest fenomen succeeix de tant en tant però ara trigarem molts anys per tornar-se a produir


La il·luminació artificial ha canviat la nostra forma de vida. Avui la humanitat ha abandonat la nit i viu en el que podríem anomenar una vigília contínua. La nostra societat ha eliminat la nit, i amb ella l'espectacle que han viscut els nostres avantpassats des de la nostra arribada al planeta fa més de 100.000 anys. Així no és d'estranyar que el nostre llenguatge tingui tants referents al cel, tot i que avui literalment l’ignorem com si visquéssim tancats en una cova, encara que aquesta cova sigui de llum.

Lluna Plena

La Lluna i el Sol presideixen el nostre cel i els nostres referents. Tot i que la primera en ser més variable tant en el moviment com en la seva aparença ha generat més fascinació. La Lluna és coqueta, il·lumina la foscor; i a diferència del Sol, se la pot mirar cara a cara creant un efecte hipnòtic a qui se la queda mirant la molt de temps. En altres èpoques unes Llunes inusualment tan grans serien vistes i comentades, però avui només són una simple nota de premsa. En l'era dels viatges espacials hem oblidat totalment el cel i el que va suposar per a nosaltres el seu estudi, interpretació i fascinació.


Què és una Súper Lluna?
Doncs una Lluna molt gran. Òbviament la Lluna no ha crescut sinó que la veiem més gran i aquí és on hem de distingir entre la grandària angular real i la mida aparent. Sense mitjans objectius de mesurar mides és el nostre cervell qui assigna una mida normalment per comparació, sent molt eficient amb objectes propers però molt maldestre per als allunyats, cosa normal perquè com més lluny menys informació hi ha i perquè els perills i oportunitats són a prop; per això la nostra evolució ens ha dotat de la precisió visual per poques passes.


Els nostres ulls veuen distàncies angulars que el nostre cervell converteix en lineals. Aquest és el motiu perquè es veuen més petits els objectes a mesura que ens allunyem d'ells, la seva grandària no minva però en augmentar la distància si ho fa l'angle que ho veiem. D'altra banda no hi ha manera de saber la distància que hi ha a un objecte només per mirar, però el nostre cervell estima distàncies Com ho fa? Simplement fent la inversa de l'anterior operació: sap que mida té l'objecte i estima la distància pel petit que el veu. Com és lògic a partir de les distàncies estimades també s'assigna la mida dels objectes desconeguts, que són precisament els que interessen (sobretot si és un depredador i et vol menjar). Això és completament automàtic i transparent al nostre conscient.


Però quan parlem de la Lluna, el Sol o els estels la qüestió és molt diferent perquè no tenim cap referencia. En aquest sentit la grandària de la Lluna no és més que quelcom aparent. Tots tenim al cap aquelles immenses llunes (o Sols) de les esplanades africanes o retallant carenes de muntanyes; en canvi aquesta Lluna aixecada una mica més de l’horitzó sembla més petita tot i que tingui la mateixa grandària real en la foto. Aquest és un efecte psicològic fruit per un costat de la creença psicològica de que el cel és més a prop que l’horitzó i per un altre costat de l’efecte punt de fuga (veure il·lustració). Així doncs als estius al tenir al tenir la Lluna un angle més baix respecte l’horitzó, sembla que les llunes plenes són més grans que a l’hivern.

Punt de fuga i cel més proper que l'horitzó

Tot i que la Súper Lluna és una mica més perquè aquí sí que hi ha un veritable augment de la mida angular (2016 Ends with Three Supermoons (NASA)). La Lluna no orbita en una circumferència sinó que ho fa en una el·lipse amb la terra en un focus (segona llei de Kepler). A més el pla de l'òrbita no té una orientació fixa respecte al Sol la qual cosa implica que la Lluna Plena no sol coincidir amb punts concrets de les òrbites i menys coincidir sempre amb un punt que ens interessa el Perigeo (punt més proper a la terra de l'òrbita lunar). Que sigui difícil no vol dir impossible i durant els mesos d’Octubre, Novembre i Desembre coincidirà la Lluna Plena amb el Perigeu, i la diferència amb la majoria de distàncies a la qual veiem la Lluna Plena és prou gran com per poder observar la diferència.

Sigui perquè la llum dels nostres carrers tapen el cel, sigui perquè les nostres cabòries quotidianes no ens fan aixecar el cap o senzillament la televisió és més distreta; aquest fet passarà completament desapercebut. Potser ja no seguim els cicles de la Lluna, però tanmateix ella continua estant allí il·luminant la nit. Encara que la nostra tecnologia sembli haver-la fet inútil caldria recordar que no fa massa temps era l’única llum que il·luminava la foscor de la nit, i molt desprès que la nostra llum s’apagui ella continuarà il·luminant.

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Ser conscienciat climàtic mentre els altres cremen el teu carbó

“... en el negoci del petroli pots treballar de coll en amunt o de coll en avall: en la primera opció t’enriqueixes mentre que la segona només t’embrutes...”

Taylor Caldwell

Noruega, Escòcia són països que han subscrit el compromís climàtic de Paris (be escòcia no perquè pertany al Regne Unit que amb la sortida de la UE sembla que no troba el moment per fer-ho), i estat els primers d’aconseguir implementar-lo. Aquesta noticia (llegir Norway's Prime Minister "champions global change" i Scotland 'leads UK' on climate change) quan encara els subscriptors no han estat capaços en un any de ratificar-lo, és una noticia molt difosa entre la premsa compromesa amb la lluita pel canvi climàtic. Tanmateix aquests països són productors de petroli, de fet és una de les seves principals fons de negoci, sent bona part de les polítiques contra canvi climàtic pagades pels ingressos per venta de cru.

El petroli te una llarga historia "exit"

L’acord de Paris va ser de mínims, fruit de la voluntat dels governs de la Xina i USA, que per altre costat són els principals contaminadors, però que al representar la meitat de l’economia mundial els estralls del canvi climàtic els afecta molt directament. Tot i així aquest acord no acaben de ratificar-lo els països que ja s’havien compromès; i els dos principals promotors, un la Xina, tot i els esforços no aconsegueix ni aturar l’increment de les emissions, i els EUA estan pendent de que guanyi o no el promotor del concurs de mis Univers perquè estripin tot el que s’havia subscrit.

L’actual planeta està muntat damunt de dues premisses: el creixement i l’ús d’energia infinit. El primer te a veure amb la condició d’animal, a part de ser la clàssica solució de la fugida endavant. Aquesta estrategia ha estat la clau del progrés humà, però que va unida a una altre estratègia ja no tant bona en canvi igual de necessària en aquest context de creixement a ultrança: la guerra per poder-se fer lloc quan ja no queda espai per créixer.

L’energia infinita és el somni humà de poder. Tot humà com a mascle o femella alfa en potència, te la voluntat i el compliment d’aquesta una de les màximes de la seva satisfacció. Tots sabem per experiència que els nostres desitjos piquen normalment amb la realitat, tothom vol guanyar però només guanya un, i francament si tothom guanya ningú ha guanyat, guanyar porta implícit que ha estat vers algú. Els poderosos són qui guanyen, amb poder real, força, agilitat, intel·ligència... o millor místic, control de forces ocultes, màgia... D’aquí la fascinació per la tecnologia, aquesta ens converteix amb mags, fent-nos creure poderosos.

Tot això necessita quantitats ingents d’energia, sigui per fabricar els aparells, sigui per fer-los anar. Però l’energia ni és infinita ni gratuïta. Tota l’energia que usem prové del Sol sigui en temps real o de forma fossilitzada. Com vaig exposar en “Hem de canviar la manera de veure l’energia” l’energia del Sol te un valor màxim per m2 i només podem augmentar el seu us augmentant els m2 utilitzats que òbviament aniran en detriment del disponible per l’agricultura i la natura salvatge. Hauríem d’aprendre que és l’energia solar mirant les selves on la lluita entre les plantes és aferrissada per un lloc sota el Sol, que sense ell no poden sobreviure. El consum actual d’energia sols és sostenible gràcies a l’ús de combustibles fòssils.

Avui l’enduriment de les condicions climàtiques estan empenyent els governs a prendre consciència del problema climàtic i de la necessitat de reduir el consum d’hidrocarburs. Ara han començat una cursa cap a les energies renovables, després d’haver-les deixat a l’estacada i perseguit. Tanmateix la potència de les companyies petrolieres, inversors atemorits d’una fallida general d’aquestes companyies, i no oblidem de les companyies consumidores d’energia massiva (transport, telecomunicacions...) fan que signar un compromís de reducció sigui quelcom  molt difícil.

El lloc comú del mon industrialitzat

És molt fàcil per països relativament poc poblats, amb ingressos importants per exportacions i nivell tecnològic gran; puguin assolir amb relativa facilitat els compromisos de Paris, que com he dit anteriorment són de mínims. Però la necessitat de  bones noticies no ens ha de fer perdre de vista que les emissions Noruegues i  Escoceses es fan a kilòmetres de distància d’on s’extreuen.

A “Capitains and Kings” Taylor Caldwell posa en veu del magnat d’una petroliera americana a principis del segle XX “... en el negoci del petroli pots treballar de coll en amunt o de coll en avall: en la primera opció t’enriqueixes mentre que la segona només t’embrutes...”. El negoci del petroli no està en els pous, els petroliers, els oleoductes o les refineries; aquest està en els parquets encerats de Wall Street, la City o Tokyo, mentre contaminen tot el planeta; i creieu-me en l’asèptic ambient dels brokers de borsa mai transgredeixen els protocols d’emissió excepte pel fet que fumen.

divendres, 27 de maig de 2016

L'aventura està sobrevalorada

Els esports d'aventura, els safaris i els viatges exòtics omplen la necessitat de viure aventures dels humans. Tanmateix no són aventures realment sinó succedanis amb totes les garanties, tot i que l’accident sempre pot succeir, quelcom que mai tenim en compte

Giovanni Battista Belzoni va ser un dels pioners de l'egiptologia. Ell curiosament es va traslladar a Egipte per construir sínies però fou contractat com a enginyer per transportar una estàtua gegant de Ramses II del Ramesseum; a partir d’aquí  va començar una carrera que el va portar a treure a la llum molts dels secrets que havia enterrats a mitjan segle XIX. Després com David Livingstone i altres es va dedicar als grans descobriments remuntant rius de l’Africa i serà precisament al riu Níger on trobarà la mort per disenteria; una mort poc honrosa per a un gran explorador tenint en compte que mors per diarrea. També podem recordar al capità James Cook que passar a ser el dinar d'una tribu de caníbals a les Illes Hawaii. I molt més modern recordem com va acabar el capità Robert Falcon Scott, el qual no només va fracassar en el seu intent d'arribar al Pol Sud el primer, va arribar segon, sinó que va morir, conjuntament amb  tota la seva expedició, a escassos dos dies d'arribar a l'estació polar on havien de passar l’hivern.

Gravat vaixell a les Índies sXVIII

La llista d'exploradors famosos morts en expedició és llarga. Tots ells en comú que eren famosos, és a dir quan van sortir d'expedició tenien un currículum ple d’èxits abans del seu desafortunat últim viatge. Però d'expedicions on el lider o la totalitat de la expedició no va tornar hi ha com cent vegades més de les que han acabat passant a la història; de vegades van aconseguir tornar, però normalment la jungla o el gel se'ls menjava quedant la seva història completament oblidada. A més la majoria de grans exploradors van començar el seu ofici enrolant-se en expedicions capitanejades per uns altres, on normalment solia haver baixes, sobretot de novells, i la seva sort va fer no ser una d'aquestes baixes.

L'aventura ens atrau perquè ens treu del nostre confortable món de tranquil·litat on, si no ets un aturat de llarga durada, tot és previsible i no ens assetja cap perill aparent. La inseguretat ens desperta el cervell amb un xut d'adrenalina, posa a cent totes les nostres emocions i tot es torna més intens. Però si això és així és perquè el perill és real. La diferència entre el Ràfting i Port Aventura està precisament en que un parc vius en un ambient controlat, mentre que en el riu pots morir (en una probabilitat molt baixa però tres graus de magnitud més gran que el parc que gairebé és nul·la). Les emocions autèntiques requereixen situacions autèntiques. Tirar-te d'una muntanya russa té més de mareig que de por.

Molts aventurers van sobreviure també a les seves aventures, encara que en realitat molts només van viure sòrdides vivències en països estrangers, que si bé també van costar vides, en realitat van ser més expedicions militars que exploració. Apocalypse Now és l'adaptació al Vietnam de "El cor de les tenebres" de Joseph Conrad. Ell va ser també un aventurer i el viatge que descriu en la novel·la remuntant el Congo, que la pel·lícula  recrea una patrullera remuntant el Mekong; la seva novel·la no mostrava heroisme sinó maldat i por, a part del poc que val la vida a les situacions límit. Allà no hi ha herois només supervivents i persones que perden l'únic que tenen, la vida, de manera estúpida, cruel de vegades i sòrdida la majoria. Aquesta és la realitat de l'aventura que no té res a veure amb fer fotos des d'un geep; encara que sempre hi ha un imbècil que decideix sortir a ser el menjar fàcil d'un lleó.

Tampoc s’ha de confondre aventura amb improvisació. Comprar un bitllet i sortir a l'aventura sembla molt romàntic, però funciona perquè avui tot està bolcat cap al turisme si tens diners, i en cas de desastre hi ha probabilitats de trobar algun bon samarità que t'ajudi. Encara que realment no és garantia. Fins als anys 80 era fàcil viatjar en autoestop però en començar a haver assalts de autoestopistes, la gent té por i no et recullen; o pitjor hi ha qui es dedica a segrestar autoestopistes.  El normal de recollir gent a la carretera es que difícilment aquesta sigui un maníac, però en canvi avui hem tornat a l’època dels assaltadors de camins o si més no ho sembla bombardejats per la premsa (massa partidista). Improvisar és el que fas quan els plans fallen, t’arregles amb el que tens a ma, podent-ho fer perquè ja tenies una preparació prèvia encara que fos per una altre cosa; a més no és el mateix anar al poble del costat sense reserva de restaurant, que al final trobaràs alguna cosa encara que sigui una tapa de truita en una taverna, que plantar-se a Ouagadougou així sense més, que el més segur és que siguis l'únic blanc  que volta per allí i d’afegit no coneixes ni l'idioma.

Remuntant el Riu Apocalypse Now

Els aventurers ho eren poc en el sentit dels paràmetres que suposem com aventura. Preparaven els seus viatges i intentaven preveure el màxim de coses, gràcies a la seva experiència i la informació que  els havia arribat de la regió, que s'anaven a cercar. Òbviament el futur és imprevisible, però la preparació prèvia els permetia sortir d'alguns atzucac i la sort d'algun obstacle insalvable; però la mort solia ser el resultat de la majoria d'obstacles i imprevistos.