Pagina en anglès

English version of this blog : http://rpujolviven.blogspot.com

dilluns, 28 de novembre de 2016

Percepció climàtica vers evolució climàtica

L’acumulació d’energia en l’aire i oceans serà qui fixarà la temperatura no la quantitat de CO2 que emetem.

Diu una dita que per ser ric no calen grans ingressos sinó gastar un cèntim menys del que gastes, i la resta deixar córrer el temps; no cal dir que per ric que siguis si gastes un cèntim més del que ingresses tard o d’hora acabaràs arruïnat. Les dues afirmacions qualsevol persona pot entendre i assumir com certes; tanmateix pot semblar difícil que amb un misser cèntim de benefici un pugui convertir-se en milionari. Això és degut a que la nostra percepció d’acumulació i pas del temps no és correcte. Quan un va fent anys i mira en perspectiva se’n adona que per lluny que siguin en temps tots els terminis acaben arribant i passant; si aquest comporta una suma o una resta aquesta s’aplica.



La fussió dels Pols un signe de l'escalfament global
Equilibri. Com he dit altres vegades no és el mateix que un sistema estigui en equilibri o sigui estacionari. Un equilibrista com nosaltres asseguts en un sofà estem en un punt on el sumatori de les forces, en aquest cas la gravetat, fa que sigui cero i no experimentem cap desplaçament, òbviament aquest equilibris poden ser inestables i estables: qui esta en la corda fluixa un simple moviment el fa caure mentre que d’un sofà no ens arranquen ni amb aigua calenta. Altre assumpte és un estat estacionari. Mentre que l’equilibri implica quietud l’altre és conseqüència del canvi. Un exemple clar és els tubs d’aire que aguanten suspesa una bola; en realitat la bola està caient però la velocitat produeix un fregament amb l’aire que la frena proporcional a aquesta velocitat com els succeeix als paracaigudistes en caiguda lliure, al igualar-se les dues forces (gravetat, fricció) aquest continua caient però sense acceleració; com que en aquests tubs d’aire insuflem aire només ens cal donar el cabal suficient perquè la velocitat de l’aire sigui igual a la que cau la bola, és a dir la bola és un corredor en una cinta que córrer però no es mou de lloc. La temperatura del planeta és aquesta bola; el Sol introdueix una quantitat quasi constat d’energia en el nostre planeta (que d’això vivim) que l’atmosfera retorna a l’espai en funció de la temperatura, núvols, hores d’insolació i gasos d’hivernacle, sent tots aquests elements dependents funcionals entre ells.

El CO2 és un gas hivernacle més, com ho és el metà (HC4), l’amoníac (HN3) o la mateixa aigua (H2O); sent aquesta última més el més determinant de tots ells perquè és el gas més abundant d’ells i a les temperatures que ens movem els seus diferents estats i la seva condició de dissolvent universal en estat líquid juguen un paper crucial en el clima i la biologia (mirar Feedback). La variabilitat històrica del nostre clima en un planeta en el qual nosaltres només som uns nouvinguts, demostra que els gasos hivernacle tenen una dinàmica independent de nosaltres, com és lògic. Malauradament això és quelcom que tenim tendència a oblidar, argument recursiu dels climatòlegs escèptics i els negacionistes, al mateix temps un error molt comú dels lluitadors contra el canvi climàtic: Nosaltres no hem generat cap procés nou simplement hem alterat un mica algun procés existent, encara que aquesta petita alteració pot dur-nos conseqüències de dimensió planetària. Sí només una petita alteració però l’estem fent en tot el planeta i portem molt de temps fent-la.


Diferencia de creixement linear i acumulat


Un procés acumulatiu és un procés amb memòria. Quan ens parlen en diaris i noticiaris sobre el creixement per exemple de 1% anual pot semblar poc i l’imaginem que augmenta una unitat per any, però no pensem que en realitat el nou 1% s’aplicarà a la quantitat augmentada; per tant en 15 anys no hem crescut un 15% sinó un 16% i amb cent anys un 170%. Així doncs l’acumulació per petita que sigui te efectes devastadors perquè els seus efectes no són escalables al no ser lineals.

Un altre efecte difícil d’escalar són les dependències creuades entre variables. De tant en tant, perquè això va a modes, apareix la paraula sinergia on representa que dos condicionants combinats tenen efecte superior a la suma dels efectes en solitari. La majoria d’aquestes sinergies s’ha trobat de forma empírica perquè en realitat si la combinació és positiva o negativa no es pot deduir a priori, entre d’altres coses pel motiu que hem exposat de la no sumabilitat dels seus efectes; però estudis posteriors, amb resultats a la mà, denoten que la combinació activa altres elements amb relacions creuades entre els dos que augmenten o mitiguen els efectes d’aquests. D’aquest efecte l’anomenem feedback. El feedback produir el que en teoria del caos s’anomenen atractors, aquests en general creen un efecte de falsa estabilitat perquè l’acció combinada de tots els elements generen una situació tancada dins d’uns paràmetres, la problemàtica la tenim quan un o diversos d’aquest factors passen un llindar perquè llavors les conseqüències són del tot imprevisibles (mirar Efecte Papallona). Quan nosaltres pensem amb un clima amb estacions, pluges i temperatures normals estem dins d’un d’aquests atractors, fora d’aquí pot passar qualsevol cosa que amb tota seguretat no ens agradarà.


La gent no s’imagina l’esforç immens que es necessita per modelitzar el futur climàtic. En aquest sentit moltes de les previsions estant sent errònies, no de forma global, però sí en els valors estimatius. La culpa d’això és que tots els nostres models estan parametritzats en valors de mitjans i finals del segle XX; valors que avui ja no són vàlids. Sí mirem el següent mapa (Nivells del mar segons temperatura mitja planeta) observarem un suposat nivell del mar en funció de la variació de la temperatura mitja del planeta respecte als valors preindustrials. Aquest mapa no està malament però en sí te molts errors de bulto. El primer oblidem que la era preindustrial era el final de la petita edat de gel (s XVI, XVII, XVIII i XIX) i per tant les temperatures eren més baixes del normal, argument molt utilitzat pels escèptics. Desprès el gel sempre es fon a cero graus ni un grau més ni un grau menys, per tant la temperatura no implica més o menys gel desfet, en tot cas serà el temps en que estarà desfent-se el gel qui marcarà el nivell; aquest nivell és una extrapolació a partir de patrons de distribució de temperatura en funció de la temperatura mitja del planeta, però com he dit els patrons aquests són obsolets i no tenim ni idea de quins seran a +2C, per fer-nos una idea en ple cretaci la temperatura dels pols era pràcticament la mateixa que en l’Equador. El clima a +2C no tenim ni idea de com serà i s’hi sumarà el temps que portem en aquest estat poden assolir els +2C i no passar res però als 10 anys només puguem sobreviure tancats en coves.



La urgència climàtica està portant a la climatologia a fer previsions a corre cuita. Els estats necessitem dades per fer les reformes dràstiques, las quals implicaran un canvi dramàtic en la nostra forma de viure. Aquí és on al meu entendre l’acord de Paris (COP21) és del tot inútil. A part de que la majoria de mesures a aplicar són tardanes, insuficients i amb terminis vergonyosos; posar com objectiu quelcom que no depèn de nosaltres com la temperatura és un insult per la intel·ligència global. Senzillament no els crec tant ignorants, només que la temperatura és l’eufemisme de reduir emissions sense posar l’obligació de fer-ho; cada un reduirà la quantitat d’emissions que cregui convenient per assolir aquesta temperatura i si d’aquí 20 anys no s’ha aconseguit, pega.


L'augment continuat del CO2 en l'atmosfera

El clima es el nostre únic productor de menjar i la seva bondat ens permet viure; però sembla que prefereixen els diners a menjar o sortir al carrer tranquil·lament. Segurament obliden que els diners no són comestibles.


divendres, 4 de novembre de 2016

2016 acabarà amb tres Super Llunes

Aquest fenomen succeeix de tant en tant però ara trigarem molts anys per tornar-se a produir


La il·luminació artificial ha canviat la nostra forma de vida. Avui la humanitat ha abandonat la nit i viu en el que podríem anomenar una vigília contínua. La nostra societat ha eliminat la nit, i amb ella l'espectacle que han viscut els nostres avantpassats des de la nostra arribada al planeta fa més de 100.000 anys. Així no és d'estranyar que el nostre llenguatge tingui tants referents al cel, tot i que avui literalment l’ignorem com si visquéssim tancats en una cova, encara que aquesta cova sigui de llum.

Lluna Plena

La Lluna i el Sol presideixen el nostre cel i els nostres referents. Tot i que la primera en ser més variable tant en el moviment com en la seva aparença ha generat més fascinació. La Lluna és coqueta, il·lumina la foscor; i a diferència del Sol, se la pot mirar cara a cara creant un efecte hipnòtic a qui se la queda mirant la molt de temps. En altres èpoques unes Llunes inusualment tan grans serien vistes i comentades, però avui només són una simple nota de premsa. En l'era dels viatges espacials hem oblidat totalment el cel i el que va suposar per a nosaltres el seu estudi, interpretació i fascinació.


Què és una Súper Lluna?
Doncs una Lluna molt gran. Òbviament la Lluna no ha crescut sinó que la veiem més gran i aquí és on hem de distingir entre la grandària angular real i la mida aparent. Sense mitjans objectius de mesurar mides és el nostre cervell qui assigna una mida normalment per comparació, sent molt eficient amb objectes propers però molt maldestre per als allunyats, cosa normal perquè com més lluny menys informació hi ha i perquè els perills i oportunitats són a prop; per això la nostra evolució ens ha dotat de la precisió visual per poques passes.


Els nostres ulls veuen distàncies angulars que el nostre cervell converteix en lineals. Aquest és el motiu perquè es veuen més petits els objectes a mesura que ens allunyem d'ells, la seva grandària no minva però en augmentar la distància si ho fa l'angle que ho veiem. D'altra banda no hi ha manera de saber la distància que hi ha a un objecte només per mirar, però el nostre cervell estima distàncies Com ho fa? Simplement fent la inversa de l'anterior operació: sap que mida té l'objecte i estima la distància pel petit que el veu. Com és lògic a partir de les distàncies estimades també s'assigna la mida dels objectes desconeguts, que són precisament els que interessen (sobretot si és un depredador i et vol menjar). Això és completament automàtic i transparent al nostre conscient.


Però quan parlem de la Lluna, el Sol o els estels la qüestió és molt diferent perquè no tenim cap referencia. En aquest sentit la grandària de la Lluna no és més que quelcom aparent. Tots tenim al cap aquelles immenses llunes (o Sols) de les esplanades africanes o retallant carenes de muntanyes; en canvi aquesta Lluna aixecada una mica més de l’horitzó sembla més petita tot i que tingui la mateixa grandària real en la foto. Aquest és un efecte psicològic fruit per un costat de la creença psicològica de que el cel és més a prop que l’horitzó i per un altre costat de l’efecte punt de fuga (veure il·lustració). Així doncs als estius al tenir al tenir la Lluna un angle més baix respecte l’horitzó, sembla que les llunes plenes són més grans que a l’hivern.

Punt de fuga i cel més proper que l'horitzó

Tot i que la Súper Lluna és una mica més perquè aquí sí que hi ha un veritable augment de la mida angular (2016 Ends with Three Supermoons (NASA)). La Lluna no orbita en una circumferència sinó que ho fa en una el·lipse amb la terra en un focus (segona llei de Kepler). A més el pla de l'òrbita no té una orientació fixa respecte al Sol la qual cosa implica que la Lluna Plena no sol coincidir amb punts concrets de les òrbites i menys coincidir sempre amb un punt que ens interessa el Perigeo (punt més proper a la terra de l'òrbita lunar). Que sigui difícil no vol dir impossible i durant els mesos d’Octubre, Novembre i Desembre coincidirà la Lluna Plena amb el Perigeu, i la diferència amb la majoria de distàncies a la qual veiem la Lluna Plena és prou gran com per poder observar la diferència.

Sigui perquè la llum dels nostres carrers tapen el cel, sigui perquè les nostres cabòries quotidianes no ens fan aixecar el cap o senzillament la televisió és més distreta; aquest fet passarà completament desapercebut. Potser ja no seguim els cicles de la Lluna, però tanmateix ella continua estant allí il·luminant la nit. Encara que la nostra tecnologia sembli haver-la fet inútil caldria recordar que no fa massa temps era l’única llum que il·luminava la foscor de la nit, i molt desprès que la nostra llum s’apagui ella continuarà il·luminant.

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Ser conscienciat climàtic mentre els altres cremen el teu carbó

“... en el negoci del petroli pots treballar de coll en amunt o de coll en avall: en la primera opció t’enriqueixes mentre que la segona només t’embrutes...”

Taylor Caldwell

Noruega, Escòcia són països que han subscrit el compromís climàtic de Paris (be escòcia no perquè pertany al Regne Unit que amb la sortida de la UE sembla que no troba el moment per fer-ho), i estat els primers d’aconseguir implementar-lo. Aquesta noticia (llegir Norway's Prime Minister "champions global change" i Scotland 'leads UK' on climate change) quan encara els subscriptors no han estat capaços en un any de ratificar-lo, és una noticia molt difosa entre la premsa compromesa amb la lluita pel canvi climàtic. Tanmateix aquests països són productors de petroli, de fet és una de les seves principals fons de negoci, sent bona part de les polítiques contra canvi climàtic pagades pels ingressos per venta de cru.

El petroli te una llarga historia "exit"

L’acord de Paris va ser de mínims, fruit de la voluntat dels governs de la Xina i USA, que per altre costat són els principals contaminadors, però que al representar la meitat de l’economia mundial els estralls del canvi climàtic els afecta molt directament. Tot i així aquest acord no acaben de ratificar-lo els països que ja s’havien compromès; i els dos principals promotors, un la Xina, tot i els esforços no aconsegueix ni aturar l’increment de les emissions, i els EUA estan pendent de que guanyi o no el promotor del concurs de mis Univers perquè estripin tot el que s’havia subscrit.

L’actual planeta està muntat damunt de dues premisses: el creixement i l’ús d’energia infinit. El primer te a veure amb la condició d’animal, a part de ser la clàssica solució de la fugida endavant. Aquesta estrategia ha estat la clau del progrés humà, però que va unida a una altre estratègia ja no tant bona en canvi igual de necessària en aquest context de creixement a ultrança: la guerra per poder-se fer lloc quan ja no queda espai per créixer.

L’energia infinita és el somni humà de poder. Tot humà com a mascle o femella alfa en potència, te la voluntat i el compliment d’aquesta una de les màximes de la seva satisfacció. Tots sabem per experiència que els nostres desitjos piquen normalment amb la realitat, tothom vol guanyar però només guanya un, i francament si tothom guanya ningú ha guanyat, guanyar porta implícit que ha estat vers algú. Els poderosos són qui guanyen, amb poder real, força, agilitat, intel·ligència... o millor místic, control de forces ocultes, màgia... D’aquí la fascinació per la tecnologia, aquesta ens converteix amb mags, fent-nos creure poderosos.

Tot això necessita quantitats ingents d’energia, sigui per fabricar els aparells, sigui per fer-los anar. Però l’energia ni és infinita ni gratuïta. Tota l’energia que usem prové del Sol sigui en temps real o de forma fossilitzada. Com vaig exposar en “Hem de canviar la manera de veure l’energia” l’energia del Sol te un valor màxim per m2 i només podem augmentar el seu us augmentant els m2 utilitzats que òbviament aniran en detriment del disponible per l’agricultura i la natura salvatge. Hauríem d’aprendre que és l’energia solar mirant les selves on la lluita entre les plantes és aferrissada per un lloc sota el Sol, que sense ell no poden sobreviure. El consum actual d’energia sols és sostenible gràcies a l’ús de combustibles fòssils.

Avui l’enduriment de les condicions climàtiques estan empenyent els governs a prendre consciència del problema climàtic i de la necessitat de reduir el consum d’hidrocarburs. Ara han començat una cursa cap a les energies renovables, després d’haver-les deixat a l’estacada i perseguit. Tanmateix la potència de les companyies petrolieres, inversors atemorits d’una fallida general d’aquestes companyies, i no oblidem de les companyies consumidores d’energia massiva (transport, telecomunicacions...) fan que signar un compromís de reducció sigui quelcom  molt difícil.

El lloc comú del mon industrialitzat

És molt fàcil per països relativament poc poblats, amb ingressos importants per exportacions i nivell tecnològic gran; puguin assolir amb relativa facilitat els compromisos de Paris, que com he dit anteriorment són de mínims. Però la necessitat de  bones noticies no ens ha de fer perdre de vista que les emissions Noruegues i  Escoceses es fan a kilòmetres de distància d’on s’extreuen.

A “Capitains and Kings” Taylor Caldwell posa en veu del magnat d’una petroliera americana a principis del segle XX “... en el negoci del petroli pots treballar de coll en amunt o de coll en avall: en la primera opció t’enriqueixes mentre que la segona només t’embrutes...”. El negoci del petroli no està en els pous, els petroliers, els oleoductes o les refineries; aquest està en els parquets encerats de Wall Street, la City o Tokyo, mentre contaminen tot el planeta; i creieu-me en l’asèptic ambient dels brokers de borsa mai transgredeixen els protocols d’emissió excepte pel fet que fumen.

divendres, 27 de maig de 2016

L'aventura està sobrevalorada

Els esports d'aventura, els safaris i els viatges exòtics omplen la necessitat de viure aventures dels humans. Tanmateix no són aventures realment sinó succedanis amb totes les garanties, tot i que l’accident sempre pot succeir, quelcom que mai tenim en compte

Giovanni Battista Belzoni va ser un dels pioners de l'egiptologia. Ell curiosament es va traslladar a Egipte per construir sínies però fou contractat com a enginyer per transportar una estàtua gegant de Ramses II del Ramesseum; a partir d’aquí  va començar una carrera que el va portar a treure a la llum molts dels secrets que havia enterrats a mitjan segle XIX. Després com David Livingstone i altres es va dedicar als grans descobriments remuntant rius de l’Africa i serà precisament al riu Níger on trobarà la mort per disenteria; una mort poc honrosa per a un gran explorador tenint en compte que mors per diarrea. També podem recordar al capità James Cook que passar a ser el dinar d'una tribu de caníbals a les Illes Hawaii. I molt més modern recordem com va acabar el capità Robert Falcon Scott, el qual no només va fracassar en el seu intent d'arribar al Pol Sud el primer, va arribar segon, sinó que va morir, conjuntament amb  tota la seva expedició, a escassos dos dies d'arribar a l'estació polar on havien de passar l’hivern.

Gravat vaixell a les Índies sXVIII

La llista d'exploradors famosos morts en expedició és llarga. Tots ells en comú que eren famosos, és a dir quan van sortir d'expedició tenien un currículum ple d’èxits abans del seu desafortunat últim viatge. Però d'expedicions on el lider o la totalitat de la expedició no va tornar hi ha com cent vegades més de les que han acabat passant a la història; de vegades van aconseguir tornar, però normalment la jungla o el gel se'ls menjava quedant la seva història completament oblidada. A més la majoria de grans exploradors van començar el seu ofici enrolant-se en expedicions capitanejades per uns altres, on normalment solia haver baixes, sobretot de novells, i la seva sort va fer no ser una d'aquestes baixes.

L'aventura ens atrau perquè ens treu del nostre confortable món de tranquil·litat on, si no ets un aturat de llarga durada, tot és previsible i no ens assetja cap perill aparent. La inseguretat ens desperta el cervell amb un xut d'adrenalina, posa a cent totes les nostres emocions i tot es torna més intens. Però si això és així és perquè el perill és real. La diferència entre el Ràfting i Port Aventura està precisament en que un parc vius en un ambient controlat, mentre que en el riu pots morir (en una probabilitat molt baixa però tres graus de magnitud més gran que el parc que gairebé és nul·la). Les emocions autèntiques requereixen situacions autèntiques. Tirar-te d'una muntanya russa té més de mareig que de por.

Molts aventurers van sobreviure també a les seves aventures, encara que en realitat molts només van viure sòrdides vivències en països estrangers, que si bé també van costar vides, en realitat van ser més expedicions militars que exploració. Apocalypse Now és l'adaptació al Vietnam de "El cor de les tenebres" de Joseph Conrad. Ell va ser també un aventurer i el viatge que descriu en la novel·la remuntant el Congo, que la pel·lícula  recrea una patrullera remuntant el Mekong; la seva novel·la no mostrava heroisme sinó maldat i por, a part del poc que val la vida a les situacions límit. Allà no hi ha herois només supervivents i persones que perden l'únic que tenen, la vida, de manera estúpida, cruel de vegades i sòrdida la majoria. Aquesta és la realitat de l'aventura que no té res a veure amb fer fotos des d'un geep; encara que sempre hi ha un imbècil que decideix sortir a ser el menjar fàcil d'un lleó.

Tampoc s’ha de confondre aventura amb improvisació. Comprar un bitllet i sortir a l'aventura sembla molt romàntic, però funciona perquè avui tot està bolcat cap al turisme si tens diners, i en cas de desastre hi ha probabilitats de trobar algun bon samarità que t'ajudi. Encara que realment no és garantia. Fins als anys 80 era fàcil viatjar en autoestop però en començar a haver assalts de autoestopistes, la gent té por i no et recullen; o pitjor hi ha qui es dedica a segrestar autoestopistes.  El normal de recollir gent a la carretera es que difícilment aquesta sigui un maníac, però en canvi avui hem tornat a l’època dels assaltadors de camins o si més no ho sembla bombardejats per la premsa (massa partidista). Improvisar és el que fas quan els plans fallen, t’arregles amb el que tens a ma, podent-ho fer perquè ja tenies una preparació prèvia encara que fos per una altre cosa; a més no és el mateix anar al poble del costat sense reserva de restaurant, que al final trobaràs alguna cosa encara que sigui una tapa de truita en una taverna, que plantar-se a Ouagadougou així sense més, que el més segur és que siguis l'únic blanc  que volta per allí i d’afegit no coneixes ni l'idioma.

Remuntant el Riu Apocalypse Now

Els aventurers ho eren poc en el sentit dels paràmetres que suposem com aventura. Preparaven els seus viatges i intentaven preveure el màxim de coses, gràcies a la seva experiència i la informació que  els havia arribat de la regió, que s'anaven a cercar. Òbviament el futur és imprevisible, però la preparació prèvia els permetia sortir d'alguns atzucac i la sort d'algun obstacle insalvable; però la mort solia ser el resultat de la majoria d'obstacles i imprevistos.


dissabte, 7 de maig de 2016

Cicles Solar cicles vitals

Per a la majoria de persones d'aquest planeta, el Cicle Solar és com si li parléssim del sexe dels marcians. La ciència en general és percebuda com una cosa aliena al nostre món; encara que en realitat tota la nostra tecnologia, medicina i en resum tot el que coneixem avui com a mode de vida, és fruit d'anys i esforç en aquest àmbit. A part del progrés material, la ciència ens dóna llum sobre el món que ens envolta; aquest món natural del qual ens creiem aliè però del qual les nostres vides depenen.

Flamarada Solar

El Sol no només serveix per posar-nos morenos i fer funcionar les cèl·lules fotovoltaiques. Ell és, com ens ensenyen a l'escola qui dóna vida a les plantes, de les quals ens alimentem nosaltres (i el nostre bestiar), i també proporciona l'energia de la nostra meteorologia. Òbviament no es pretén que la gent conegui tot el que fa al Sol, però sí que cada esternut de l’estrella sigui pres com una cosa més important que una curiositat científica o un titular apocalíptic. Avui en ple canvi climàtic és important saber que si la terra s’escalfa és perquè hi ha un Sol que hi envia energia, i les variacions en flux també influeixen en aquest.

Galileu Galilei va descobrir al segle XVI les Taques Solars. Aquestes segueixen un cicle de 11 anys a on es passa d'un mínim a on desapareixen o gairebé desapareixen, a un màxim on hi ha moltes i abunden les conegudes Erupcions Solars o Tempestes (que solen ser notícia). Sabem perquè es produeixen: simplificant és una acció combinada entre la rotació diferencial dins el sol (no oblidem que és un fluït) i la torsió del camp magnètic que porta fins a la inversió de polaritat de l'estrella. Però tot hi ser descobertes per Galileu, el segles XVII i XVIII es cregué que Galileu s’avia equivocat, com va passar amb l’anell de Saturn que va descriure com dos satèl·lits, degut a la no existència de cap durant gairebé un segle, amb el que segurament és un segon cicle de més llarga durada. Aquest mínim coincideix amb la Petita Edat de Gel (segles del XV al XIX; amb especial cruesa el segle XVIII).

Les taques Solars són la conseqüència de la inestabilitat de l’escorça del Sol. Les taques que van de dues en dues, són la sortida de les línies de força del camp magnètic solar en seu procés d’inversió. Per aquestes línies de força és por on surten les espectaculars flamarades, ejectant gran quantitat de material, de vegades de zones profundes i més caletes, i energia. Quan el Sol entra en una baixada d’activitat, com en els anys 70, la temperatura del planeta baixa. Aquest argument és el que els negacionistes del Canvi Climàtic usen per justificar les altes temperatures actuals; desgraciadament per ells i nosaltres, observant  la gràfica d’increment de temperatures des de mitjans del segle XIX, on han passat uns quants cicles solars, la tendència general és pujar, observant-se petites fluctuacions degudes al Sol.

Pot semblar molt llunyà el Sol, i semblar-nos una curiositat com els costums dels Aborígens Australians. Res més lluny de la realitat. Només vuit minuts després d'una flamarada ens arriba l'ona tèrmica i el pic EM, i en escassos dies el raig de partícules carregades i d'alta energia. Per sort la Terra disposa d'un potent Camp Magnètic que fa d'escut que gràcies a la seva existència a diferencia d’altres planetes com Mart, la vida no existiria.

Però tampoc podem estar del tot tranquils amb el nostre escut magnètic. D'entrada aquest sent l'impacte, fruit d'això són les Aurores Boreals que no són més que partícules carregades corrent per la vora de l'escut. I sens dubte el més important és que nosaltres vivim en un món d'aparells que funcionen amb electricitat i es regulen electrònicament. Les fluctuacions en el camp magnètic no només creen problemes de Feng Shui, aquestes són detectades pels nostres aparells  i alteren el seu funcionament; també tenim infinitat de satèl·lits que estan als afores del camp terrestre on la pertorbació és més gran o directament fora d'aquest; produint-avaries i fins i tot pèrdues de satèl·lits. Però sens dubte el màxim paüra comença amb els grans màxims; l’any 1859 una tempesta solar va produir una Aurora que arribar als Tròpics, la seva incidència directa no va ser molt gran gràcies al fet que l'electricitat es feia servir molt poc però va cremar algunes estacions telegràfiques. Imaginem per un moment que una tempesta Solar d’aquestes característiques torna a impactar a la Terra, segurament tots els aparells electrònics en funcionament ho deixarien de fer-ho per sempre, no cal que descrigui la situació. Semblaria quelcom excepcional una megatempesta, però en realitat són més corrents del que sembla, i si no ens ha passat res és perquè no ens hem creuat amb elles, però tard o d’hora tornarem a fer-ho.

Representació d'un cicle solar

Ara estem en el 24 Cicle Solar des que es va descobrir el caràcter cíclic de l'activitat solar en 1755. Aquest cicle està sent peculiar, a part d'un allargament de la inactivitat, el màxim, que es preveia poc actiu (un Mini-Màxim) , fins i tot semblava que es parava, ressorgint en 2012 amb violència, produint-tempestes solars comparables a la de 1859, que afortunadament no es van donar en direcció a la Terra. Afortunadament perquè un escombrat semblant en els nostres dies hauria estat un tsunami a nivell mundial. Bona part de la sorpresa està en que coneixem bé per què es produeix el cicle de 11 anys, però aquest deixa intuir una modulació que seria l'existència d'un altre de més llarg recorregut; i òbviament si hi ha dos perquè no tres o cinc, el Sol té 5.000 milions d'anys i 11 anys no són res. Així doncs el Sol pot tenir diversos cicles dels quals no sabem que els produeix i menys predir el seu comportament, i el Sol està molt a prop nostre.

La ciència sòl ser la sacrificada en temps de crisi però, fins i tot el coneixement més marcià està estretament lligat al nostre dia a dia. Pot semblar que és superflu gastar en l'estudi de l'espai quan cada dia moren nens de fam; però només ho sembla perquè moltes de les coses que succeeixen en aquest món que creiem aïllat depenen de que succeeix en aquest univers del qual som uns ignorants; ignorància que només pot salvar la ciència.

diumenge, 20 de març de 2016

Primavera en ple febrer

Tots sabem que la primavera arriba el 20 de març, per tant avui comença la primavera astronòmica coincidint amb l’equinocci. Tanmateix els equinoccis s’avancen degut a la precessió global de l’eix terrestre (que ja he parlat alguna altre vegada “Per què canviem d’hora dos cops a l’any?”) a un ritme d’una mica més d’un dia per segle; és a dir si ningú no fa una reforma com la del segle XVI amb Gregori XIII, tard o d’hora l’equinocci i el començament de la primavera seran en ple mes de febrer.

ENSO (El Niño) 

Però consideracions astronòmiques a part, del que volia parlar és del mes atípic de febrer que hem patit en l’hemisferi nord. A diferencia d’altres anys l’estiu austral no està sent tant dur com acostumava. En canvi l’hivern meridional literalment no ha existit. Sí és cert ha hagut algunes tempestes, nevades, onades de fred... però en general els mesos de gener i febrer han estat entre una tardor feble i un inici de primavera. Aquests últims anys l’hivern meridional s’havia anat escurçant en nombre de dies, aquest any literalment en bona part de l’hemisferi nord senzillament no ha existit.

Una de les causes ha estat un “El Niño” dels més durs enregistrats mai. “El Niño” és un fenomen no relacionat amb el Canvi Climàtic in en certa mesura la duresa del clima d’aquests últims mesos no seria causa directa d’ell. Tanmateix la duresa d’aquest Niño no es pot desvincular de l’escalfament global. La virulència climàtica a l’energia emmagatzemada per l’atmosfera i sobretot pels oceans (llegir S’ha aturat l’increment de temperatures?) no en va El Niño és un fenomen oceànic.

La sorpresa realment ha estat en l’anomalia de temperatura del mes de febrer. Independentment de la calor inusual i de la frenètica carrera de la temperatura mitja del planeta per anar baten records any rere any; l’augment de temperatura del febrer ha estat alarmant. L’informe de la NOAA és devastador. La temperatura global ha experimentat un augment en la tendència, és a dir l’augment de l’anomalia és molt superior als experimentats en anys anteriors. Aquest augment també es troba en l’oceà, tant en la superfície com en aigües profundes, les quals fins ara no estaven sent afectades per l’escalfament global.

Un altre símptoma alarmant és l’augment del CO2. En plena revolució de les energies renovables, acompanyades per la caiguda del consum dels combustibles fòssils s’esperava no una caiguda de la concentració de CO2 (quelcom que no es preveu fins la dècada dels 70 d’aquest segle) però sí una petita inflexió en la tendència al augment (llegir Record annual increase of carbon dioxide observed at Mauna Loa for 2015). Tot el contrari, la inflexió és a créixer la velocitat d’augment. Poden haver infinitat de motius entre ells el Fracking ; aquest sistema genera de natural molta emissió incontrolada de metà (CH4) a l’atmosfera, sense comtar amb accidents greus com el de Califòrnia d’aquest any


Però en l’increment de CO2 en l’atmosfera oblidem que la natura també emet CO2. Aquesta emissió normalment oblidada augmenta amb la temperatura. El metà capturat pel permafrost, el CO2 capturat en la neu i emmagatzemat en els glacials, i vinculat amb l’augment de la temperatura dels fons oceànics l’alliberament d’hidrurs de metà. L’augment de temperatura està activant aquests  immensos dipòsits de carboni. A la vegada la temperatura està creant un segon efecte: l’aigua perd capacitat de dissolució de gasos com CO2, CH4 i NH3; tot ells gasos hivernacle. A aquest desastre hi hem de sumar que el pretès augment de l’activitat fotosintètica ha demostrat ser fals; primer perquè a més temperatura les fulles perden capacitat d’absorció de gasos i en conseqüència no poden fer la seva funció de forma optima; i segon perquè la superfície forestal es redueix de forma exponencial any rere any, fruit per un costat del mateix canvi climàtic que mata les plantes (llegir After storm will always be calm) i per un altre la depredació de territori sense aturador.

Quan semblava que començàvem anar pel bon camí pel que fa al problema climàtic, la natura ens recorda que hem estat fent el ruc fa massa temps. Ha estat necessari que les pèrdues per clima extrem comencessin a crear inquietud en els cercles financers (i la necessitat d’Obama de poder mostrar quelcom per fer que el seu pas per la Casa Blanca sigui recordat per quelcom més que el primer President negre), perquè els països comencin a prendre’s seriosament actuar per frenar el canvi climàtic. Tanmateix les dades demostren que la inèrcia que permetia als escèptics i negacionistes mantenir les seves tesis ara ens ve en contra. Només la supèrbia humana podia creure que això ho aturaríem simplement aturant el creixement a uns límits raonables.

El canvi climàtic ja ha començat i no se si ja de forma irreversible.



dijous, 31 de desembre de 2015

El Clima ens bufeteja

Explica un compte que dos conill veien venir un grup d’animals corrent cap a ells. Al veure’ls en comptes de posar-se un prudent resguard varen començar una discussió sobre si eren llebrers que venien a caçar-los o porc que donaven un volt. Mentre es discutien si eren una cosa o l’altre la gossada va arribar una distància on si es podia distingir que eren, però ja massa tard per fugir. Avui pel que fa el canvi climàtic encara discutim si passarà o no quan d’aquest ja en notem l’alè.

Devastació Climatica

On són els negacionistes del canvi climàtic? Encara no fa un any en plena tempesta de neu al Nord est dels EUA, un congressista del comitè de ciència va tenir els nassos de mostrar una bola de neu interpel·lant al científics sobre l’escalfament global; avui amb el Nord est dels EUA amb temperatures gairebé d’estiu se li hauria de preguntar on te amagada la bola de neu.

Al Nadal de 2013 i entrada del 2014 una sobtada onada de fred a l’estiu Antàrtic va provocar  la hilaritat del escèptics al quedar-se encallat al gel un vaixell que explorava les conseqüències de l’escalfament global, i la posterior encallada dels que l’anaven a rescatar. Tot plegar molt irònic però com vaig exposar en “Will Global Cooling be arriving?” l’escalfament global és molt més que fer calor.

L’any 2014 va començar amb un parell de vòrtex polars i un creixement del glaç en l’Antàrtida però va acabar sent l’any més càlid mai registrat. Tanmateix el 2015 la calor no ha parat en qualsevol racó del planeta. Les onades de calor han estat distribuïdes per tot el planeta independentment del règim climàtic de la regió. En comparació l’any 2015 ha estat un any extremadament calorós.

Per primera vegada el canvi climàtic s’ha fer present per qualsevol persona, per molt tancats que tinguin els ulls. Senzillament davant de tota la humanitat el clima ha mostrat la seva cara més desagradable. Podria enumerar totes les inundacions, sequeres, incendis forestals y huracans/tifons que han percudit sobre les societats humanes. Milers de morts, desplaçats, arruïnats és el balanç que el nostre clima cansat i malmès ha deixat després del seu pas.

Milions d’humans vaguen pel planeta buscant una nova vida. Molts malauradament són per fruit de la guerra; però la majoria són refugiats climàtics, sigui perquè un conjunt de cataclismes els ha deixat sense res o senzillament el seu món ha sucumbit i s’ha fet inhabitable. El gran problema dels refugiats no està tant en el drama d’abandonar la terra que havia estat la seva llar i la dels seus avantpassats; sinó l’arribar a zones també en el límit de la supervivència, on hi ha conflictes interns degut a que la supervivència dels seus habitants també està en entredit. Avui els refugiats poden recórrer distàncies superiors a un quadrant de meridià intentant trobar un lloc on quedar-se per sobreviure. 

El creixement exponencial de la població humana ha agreujat el problema humà. Sols per poder-nos alimentar hem arrasat deu vegades més de natura que no ho hem fet en tota la nostra història. Avui el paraigües de la natura literalment l’hem cremat. Els sistemes naturals en la major part del planeta són una mena de museu anomenat parc natural; el quan tampoc està excent de pressió per par de la cobdícia humana. Multiplicar per deu la població significa multiplicar per 10 les emissions, multiplicar per deu el consum de recursos; però per desgracia el planeta no creix. Si el CO2 emès ha de ser absorbit per la natura, un creixement per 10 implica una capacitat d’absorció reduïda a una desena part. La conseqüència un creixement exponencial del CO2 en l’atmosfera.

Congressista USA fent el ridicul

Acabem l’any amb les conseqüències produïdes per “El Niño” un fenomen climàtic que no te res a veure amb el canvi climàtic. Com tampoc ho són els vòrtex polars els huracans/tifons o el Monsó; tots ells són fenòmens completament independents al canvi climàtic. Tanmateix la seva virulència sí. Com deia a “S’ha aturat l’increment de temperatures?” la temperatura no és qui mana sinó paràmetres com la energia acumulada i la concentració de gasos hivernacle. La extrema duresa del clima és fruit de la quantitat d’energia acumulada a tot el sistema climàtic. Però hi ha dades més problemàtiques. La temperatura de les aigües profundes de llacs i mars està començant a pujar; això alliberarà el metà acumulat en el fons del mar el qual augmentarà l’acumulació de gasos hivernacle (sense comptar l’increment de volum degut a la dilatació que es sumarà a l’aigua del desglaç).

La situació és tant desesperada que per primera vegada sembla que els governs volen posar-s’hi seriosament. Però els interessos econòmics tant estatals com la pressió dels lobbies  fan que el vigor de les paraules es dilueixi. En aquests moments per primera vegada tothom porta només els més obtusos (perquè primar l’interès econòmic al futur només és d’obtús) veu que el perill està trucant a la porta, la pregunta és trigarem gaire a fer quelcom.