Pagina en anglès

English version of this blog : http://rpujolviven.blogspot.com

divendres, 27 de maig de 2016

L'aventura està sobrevalorada

Els esports d'aventura, els safaris i els viatges exòtics omplen la necessitat de viure aventures dels humans. Tanmateix no són aventures realment sinó succedanis amb totes les garanties, tot i que l’accident sempre pot succeir, quelcom que mai tenim en compte

Giovanni Battista Belzoni va ser un dels pioners de l'egiptologia. Ell curiosament es va traslladar a Egipte per construir sínies però fou contractat com a enginyer per transportar una estàtua gegant de Ramses II del Ramesseum; a partir d’aquí  va començar una carrera que el va portar a treure a la llum molts dels secrets que havia enterrats a mitjan segle XIX. Després com David Livingstone i altres es va dedicar als grans descobriments remuntant rius de l’Africa i serà precisament al riu Níger on trobarà la mort per disenteria; una mort poc honrosa per a un gran explorador tenint en compte que mors per diarrea. També podem recordar al capità James Cook que passar a ser el dinar d'una tribu de caníbals a les Illes Hawaii. I molt més modern recordem com va acabar el capità Robert Falcon Scott, el qual no només va fracassar en el seu intent d'arribar al Pol Sud el primer, va arribar segon, sinó que va morir, conjuntament amb  tota la seva expedició, a escassos dos dies d'arribar a l'estació polar on havien de passar l’hivern.

Gravat vaixell a les Índies sXVIII

La llista d'exploradors famosos morts en expedició és llarga. Tots ells en comú que eren famosos, és a dir quan van sortir d'expedició tenien un currículum ple d’èxits abans del seu desafortunat últim viatge. Però d'expedicions on el lider o la totalitat de la expedició no va tornar hi ha com cent vegades més de les que han acabat passant a la història; de vegades van aconseguir tornar, però normalment la jungla o el gel se'ls menjava quedant la seva història completament oblidada. A més la majoria de grans exploradors van començar el seu ofici enrolant-se en expedicions capitanejades per uns altres, on normalment solia haver baixes, sobretot de novells, i la seva sort va fer no ser una d'aquestes baixes.

L'aventura ens atrau perquè ens treu del nostre confortable món de tranquil·litat on, si no ets un aturat de llarga durada, tot és previsible i no ens assetja cap perill aparent. La inseguretat ens desperta el cervell amb un xut d'adrenalina, posa a cent totes les nostres emocions i tot es torna més intens. Però si això és així és perquè el perill és real. La diferència entre el Ràfting i Port Aventura està precisament en que un parc vius en un ambient controlat, mentre que en el riu pots morir (en una probabilitat molt baixa però tres graus de magnitud més gran que el parc que gairebé és nul·la). Les emocions autèntiques requereixen situacions autèntiques. Tirar-te d'una muntanya russa té més de mareig que de por.

Molts aventurers van sobreviure també a les seves aventures, encara que en realitat molts només van viure sòrdides vivències en països estrangers, que si bé també van costar vides, en realitat van ser més expedicions militars que exploració. Apocalypse Now és l'adaptació al Vietnam de "El cor de les tenebres" de Joseph Conrad. Ell va ser també un aventurer i el viatge que descriu en la novel·la remuntant el Congo, que la pel·lícula  recrea una patrullera remuntant el Mekong; la seva novel·la no mostrava heroisme sinó maldat i por, a part del poc que val la vida a les situacions límit. Allà no hi ha herois només supervivents i persones que perden l'únic que tenen, la vida, de manera estúpida, cruel de vegades i sòrdida la majoria. Aquesta és la realitat de l'aventura que no té res a veure amb fer fotos des d'un geep; encara que sempre hi ha un imbècil que decideix sortir a ser el menjar fàcil d'un lleó.

Tampoc s’ha de confondre aventura amb improvisació. Comprar un bitllet i sortir a l'aventura sembla molt romàntic, però funciona perquè avui tot està bolcat cap al turisme si tens diners, i en cas de desastre hi ha probabilitats de trobar algun bon samarità que t'ajudi. Encara que realment no és garantia. Fins als anys 80 era fàcil viatjar en autoestop però en començar a haver assalts de autoestopistes, la gent té por i no et recullen; o pitjor hi ha qui es dedica a segrestar autoestopistes.  El normal de recollir gent a la carretera es que difícilment aquesta sigui un maníac, però en canvi avui hem tornat a l’època dels assaltadors de camins o si més no ho sembla bombardejats per la premsa (massa partidista). Improvisar és el que fas quan els plans fallen, t’arregles amb el que tens a ma, podent-ho fer perquè ja tenies una preparació prèvia encara que fos per una altre cosa; a més no és el mateix anar al poble del costat sense reserva de restaurant, que al final trobaràs alguna cosa encara que sigui una tapa de truita en una taverna, que plantar-se a Ouagadougou així sense més, que el més segur és que siguis l'únic blanc  que volta per allí i d’afegit no coneixes ni l'idioma.

Remuntant el Riu Apocalypse Now

Els aventurers ho eren poc en el sentit dels paràmetres que suposem com aventura. Preparaven els seus viatges i intentaven preveure el màxim de coses, gràcies a la seva experiència i la informació que  els havia arribat de la regió, que s'anaven a cercar. Òbviament el futur és imprevisible, però la preparació prèvia els permetia sortir d'alguns atzucac i la sort d'algun obstacle insalvable; però la mort solia ser el resultat de la majoria d'obstacles i imprevistos.


dissabte, 7 de maig de 2016

Cicles Solar cicles vitals

Per a la majoria de persones d'aquest planeta, el Cicle Solar és com si li parléssim del sexe dels marcians. La ciència en general és percebuda com una cosa aliena al nostre món; encara que en realitat tota la nostra tecnologia, medicina i en resum tot el que coneixem avui com a mode de vida, és fruit d'anys i esforç en aquest àmbit. A part del progrés material, la ciència ens dóna llum sobre el món que ens envolta; aquest món natural del qual ens creiem aliè però del qual les nostres vides depenen.

Flamarada Solar

El Sol no només serveix per posar-nos morenos i fer funcionar les cèl·lules fotovoltaiques. Ell és, com ens ensenyen a l'escola qui dóna vida a les plantes, de les quals ens alimentem nosaltres (i el nostre bestiar), i també proporciona l'energia de la nostra meteorologia. Òbviament no es pretén que la gent conegui tot el que fa al Sol, però sí que cada esternut de l’estrella sigui pres com una cosa més important que una curiositat científica o un titular apocalíptic. Avui en ple canvi climàtic és important saber que si la terra s’escalfa és perquè hi ha un Sol que hi envia energia, i les variacions en flux també influeixen en aquest.

Galileu Galilei va descobrir al segle XVI les Taques Solars. Aquestes segueixen un cicle de 11 anys a on es passa d'un mínim a on desapareixen o gairebé desapareixen, a un màxim on hi ha moltes i abunden les conegudes Erupcions Solars o Tempestes (que solen ser notícia). Sabem perquè es produeixen: simplificant és una acció combinada entre la rotació diferencial dins el sol (no oblidem que és un fluït) i la torsió del camp magnètic que porta fins a la inversió de polaritat de l'estrella. Però tot hi ser descobertes per Galileu, el segles XVII i XVIII es cregué que Galileu s’avia equivocat, com va passar amb l’anell de Saturn que va descriure com dos satèl·lits, degut a la no existència de cap durant gairebé un segle, amb el que segurament és un segon cicle de més llarga durada. Aquest mínim coincideix amb la Petita Edat de Gel (segles del XV al XIX; amb especial cruesa el segle XVIII).

Les taques Solars són la conseqüència de la inestabilitat de l’escorça del Sol. Les taques que van de dues en dues, són la sortida de les línies de força del camp magnètic solar en seu procés d’inversió. Per aquestes línies de força és por on surten les espectaculars flamarades, ejectant gran quantitat de material, de vegades de zones profundes i més caletes, i energia. Quan el Sol entra en una baixada d’activitat, com en els anys 70, la temperatura del planeta baixa. Aquest argument és el que els negacionistes del Canvi Climàtic usen per justificar les altes temperatures actuals; desgraciadament per ells i nosaltres, observant  la gràfica d’increment de temperatures des de mitjans del segle XIX, on han passat uns quants cicles solars, la tendència general és pujar, observant-se petites fluctuacions degudes al Sol.

Pot semblar molt llunyà el Sol, i semblar-nos una curiositat com els costums dels Aborígens Australians. Res més lluny de la realitat. Només vuit minuts després d'una flamarada ens arriba l'ona tèrmica i el pic EM, i en escassos dies el raig de partícules carregades i d'alta energia. Per sort la Terra disposa d'un potent Camp Magnètic que fa d'escut que gràcies a la seva existència a diferencia d’altres planetes com Mart, la vida no existiria.

Però tampoc podem estar del tot tranquils amb el nostre escut magnètic. D'entrada aquest sent l'impacte, fruit d'això són les Aurores Boreals que no són més que partícules carregades corrent per la vora de l'escut. I sens dubte el més important és que nosaltres vivim en un món d'aparells que funcionen amb electricitat i es regulen electrònicament. Les fluctuacions en el camp magnètic no només creen problemes de Feng Shui, aquestes són detectades pels nostres aparells  i alteren el seu funcionament; també tenim infinitat de satèl·lits que estan als afores del camp terrestre on la pertorbació és més gran o directament fora d'aquest; produint-avaries i fins i tot pèrdues de satèl·lits. Però sens dubte el màxim paüra comença amb els grans màxims; l’any 1859 una tempesta solar va produir una Aurora que arribar als Tròpics, la seva incidència directa no va ser molt gran gràcies al fet que l'electricitat es feia servir molt poc però va cremar algunes estacions telegràfiques. Imaginem per un moment que una tempesta Solar d’aquestes característiques torna a impactar a la Terra, segurament tots els aparells electrònics en funcionament ho deixarien de fer-ho per sempre, no cal que descrigui la situació. Semblaria quelcom excepcional una megatempesta, però en realitat són més corrents del que sembla, i si no ens ha passat res és perquè no ens hem creuat amb elles, però tard o d’hora tornarem a fer-ho.

Representació d'un cicle solar

Ara estem en el 24 Cicle Solar des que es va descobrir el caràcter cíclic de l'activitat solar en 1755. Aquest cicle està sent peculiar, a part d'un allargament de la inactivitat, el màxim, que es preveia poc actiu (un Mini-Màxim) , fins i tot semblava que es parava, ressorgint en 2012 amb violència, produint-tempestes solars comparables a la de 1859, que afortunadament no es van donar en direcció a la Terra. Afortunadament perquè un escombrat semblant en els nostres dies hauria estat un tsunami a nivell mundial. Bona part de la sorpresa està en que coneixem bé per què es produeix el cicle de 11 anys, però aquest deixa intuir una modulació que seria l'existència d'un altre de més llarg recorregut; i òbviament si hi ha dos perquè no tres o cinc, el Sol té 5.000 milions d'anys i 11 anys no són res. Així doncs el Sol pot tenir diversos cicles dels quals no sabem que els produeix i menys predir el seu comportament, i el Sol està molt a prop nostre.

La ciència sòl ser la sacrificada en temps de crisi però, fins i tot el coneixement més marcià està estretament lligat al nostre dia a dia. Pot semblar que és superflu gastar en l'estudi de l'espai quan cada dia moren nens de fam; però només ho sembla perquè moltes de les coses que succeeixen en aquest món que creiem aïllat depenen de que succeeix en aquest univers del qual som uns ignorants; ignorància que només pot salvar la ciència.

diumenge, 20 de març de 2016

Primavera en ple febrer

Tots sabem que la primavera arriba el 20 de març, per tant avui comença la primavera astronòmica coincidint amb l’equinocci. Tanmateix els equinoccis s’avancen degut a la precessió global de l’eix terrestre (que ja he parlat alguna altre vegada “Per què canviem d’hora dos cops a l’any?”) a un ritme d’una mica més d’un dia per segle; és a dir si ningú no fa una reforma com la del segle XVI amb Gregori XIII, tard o d’hora l’equinocci i el començament de la primavera seran en ple mes de febrer.

ENSO (El Niño) 

Però consideracions astronòmiques a part, del que volia parlar és del mes atípic de febrer que hem patit en l’hemisferi nord. A diferencia d’altres anys l’estiu austral no està sent tant dur com acostumava. En canvi l’hivern meridional literalment no ha existit. Sí és cert ha hagut algunes tempestes, nevades, onades de fred... però en general els mesos de gener i febrer han estat entre una tardor feble i un inici de primavera. Aquests últims anys l’hivern meridional s’havia anat escurçant en nombre de dies, aquest any literalment en bona part de l’hemisferi nord senzillament no ha existit.

Una de les causes ha estat un “El Niño” dels més durs enregistrats mai. “El Niño” és un fenomen no relacionat amb el Canvi Climàtic in en certa mesura la duresa del clima d’aquests últims mesos no seria causa directa d’ell. Tanmateix la duresa d’aquest Niño no es pot desvincular de l’escalfament global. La virulència climàtica a l’energia emmagatzemada per l’atmosfera i sobretot pels oceans (llegir S’ha aturat l’increment de temperatures?) no en va El Niño és un fenomen oceànic.

La sorpresa realment ha estat en l’anomalia de temperatura del mes de febrer. Independentment de la calor inusual i de la frenètica carrera de la temperatura mitja del planeta per anar baten records any rere any; l’augment de temperatura del febrer ha estat alarmant. L’informe de la NOAA és devastador. La temperatura global ha experimentat un augment en la tendència, és a dir l’augment de l’anomalia és molt superior als experimentats en anys anteriors. Aquest augment també es troba en l’oceà, tant en la superfície com en aigües profundes, les quals fins ara no estaven sent afectades per l’escalfament global.

Un altre símptoma alarmant és l’augment del CO2. En plena revolució de les energies renovables, acompanyades per la caiguda del consum dels combustibles fòssils s’esperava no una caiguda de la concentració de CO2 (quelcom que no es preveu fins la dècada dels 70 d’aquest segle) però sí una petita inflexió en la tendència al augment (llegir Record annual increase of carbon dioxide observed at Mauna Loa for 2015). Tot el contrari, la inflexió és a créixer la velocitat d’augment. Poden haver infinitat de motius entre ells el Fracking ; aquest sistema genera de natural molta emissió incontrolada de metà (CH4) a l’atmosfera, sense comtar amb accidents greus com el de Califòrnia d’aquest any


Però en l’increment de CO2 en l’atmosfera oblidem que la natura també emet CO2. Aquesta emissió normalment oblidada augmenta amb la temperatura. El metà capturat pel permafrost, el CO2 capturat en la neu i emmagatzemat en els glacials, i vinculat amb l’augment de la temperatura dels fons oceànics l’alliberament d’hidrurs de metà. L’augment de temperatura està activant aquests  immensos dipòsits de carboni. A la vegada la temperatura està creant un segon efecte: l’aigua perd capacitat de dissolució de gasos com CO2, CH4 i NH3; tot ells gasos hivernacle. A aquest desastre hi hem de sumar que el pretès augment de l’activitat fotosintètica ha demostrat ser fals; primer perquè a més temperatura les fulles perden capacitat d’absorció de gasos i en conseqüència no poden fer la seva funció de forma optima; i segon perquè la superfície forestal es redueix de forma exponencial any rere any, fruit per un costat del mateix canvi climàtic que mata les plantes (llegir After storm will always be calm) i per un altre la depredació de territori sense aturador.

Quan semblava que començàvem anar pel bon camí pel que fa al problema climàtic, la natura ens recorda que hem estat fent el ruc fa massa temps. Ha estat necessari que les pèrdues per clima extrem comencessin a crear inquietud en els cercles financers (i la necessitat d’Obama de poder mostrar quelcom per fer que el seu pas per la Casa Blanca sigui recordat per quelcom més que el primer President negre), perquè els països comencin a prendre’s seriosament actuar per frenar el canvi climàtic. Tanmateix les dades demostren que la inèrcia que permetia als escèptics i negacionistes mantenir les seves tesis ara ens ve en contra. Només la supèrbia humana podia creure que això ho aturaríem simplement aturant el creixement a uns límits raonables.

El canvi climàtic ja ha començat i no se si ja de forma irreversible.



dijous, 31 de desembre de 2015

El Clima ens bufeteja

Explica un compte que dos conill veien venir un grup d’animals corrent cap a ells. Al veure’ls en comptes de posar-se un prudent resguard varen començar una discussió sobre si eren llebrers que venien a caçar-los o porc que donaven un volt. Mentre es discutien si eren una cosa o l’altre la gossada va arribar una distància on si es podia distingir que eren, però ja massa tard per fugir. Avui pel que fa el canvi climàtic encara discutim si passarà o no quan d’aquest ja en notem l’alè.

Devastació Climatica

On són els negacionistes del canvi climàtic? Encara no fa un any en plena tempesta de neu al Nord est dels EUA, un congressista del comitè de ciència va tenir els nassos de mostrar una bola de neu interpel·lant al científics sobre l’escalfament global; avui amb el Nord est dels EUA amb temperatures gairebé d’estiu se li hauria de preguntar on te amagada la bola de neu.

Al Nadal de 2013 i entrada del 2014 una sobtada onada de fred a l’estiu Antàrtic va provocar  la hilaritat del escèptics al quedar-se encallat al gel un vaixell que explorava les conseqüències de l’escalfament global, i la posterior encallada dels que l’anaven a rescatar. Tot plegar molt irònic però com vaig exposar en “Will Global Cooling be arriving?” l’escalfament global és molt més que fer calor.

L’any 2014 va començar amb un parell de vòrtex polars i un creixement del glaç en l’Antàrtida però va acabar sent l’any més càlid mai registrat. Tanmateix el 2015 la calor no ha parat en qualsevol racó del planeta. Les onades de calor han estat distribuïdes per tot el planeta independentment del règim climàtic de la regió. En comparació l’any 2015 ha estat un any extremadament calorós.

Per primera vegada el canvi climàtic s’ha fer present per qualsevol persona, per molt tancats que tinguin els ulls. Senzillament davant de tota la humanitat el clima ha mostrat la seva cara més desagradable. Podria enumerar totes les inundacions, sequeres, incendis forestals y huracans/tifons que han percudit sobre les societats humanes. Milers de morts, desplaçats, arruïnats és el balanç que el nostre clima cansat i malmès ha deixat després del seu pas.

Milions d’humans vaguen pel planeta buscant una nova vida. Molts malauradament són per fruit de la guerra; però la majoria són refugiats climàtics, sigui perquè un conjunt de cataclismes els ha deixat sense res o senzillament el seu món ha sucumbit i s’ha fet inhabitable. El gran problema dels refugiats no està tant en el drama d’abandonar la terra que havia estat la seva llar i la dels seus avantpassats; sinó l’arribar a zones també en el límit de la supervivència, on hi ha conflictes interns degut a que la supervivència dels seus habitants també està en entredit. Avui els refugiats poden recórrer distàncies superiors a un quadrant de meridià intentant trobar un lloc on quedar-se per sobreviure. 

El creixement exponencial de la població humana ha agreujat el problema humà. Sols per poder-nos alimentar hem arrasat deu vegades més de natura que no ho hem fet en tota la nostra història. Avui el paraigües de la natura literalment l’hem cremat. Els sistemes naturals en la major part del planeta són una mena de museu anomenat parc natural; el quan tampoc està excent de pressió per par de la cobdícia humana. Multiplicar per deu la població significa multiplicar per 10 les emissions, multiplicar per deu el consum de recursos; però per desgracia el planeta no creix. Si el CO2 emès ha de ser absorbit per la natura, un creixement per 10 implica una capacitat d’absorció reduïda a una desena part. La conseqüència un creixement exponencial del CO2 en l’atmosfera.

Congressista USA fent el ridicul

Acabem l’any amb les conseqüències produïdes per “El Niño” un fenomen climàtic que no te res a veure amb el canvi climàtic. Com tampoc ho són els vòrtex polars els huracans/tifons o el Monsó; tots ells són fenòmens completament independents al canvi climàtic. Tanmateix la seva virulència sí. Com deia a “S’ha aturat l’increment de temperatures?” la temperatura no és qui mana sinó paràmetres com la energia acumulada i la concentració de gasos hivernacle. La extrema duresa del clima és fruit de la quantitat d’energia acumulada a tot el sistema climàtic. Però hi ha dades més problemàtiques. La temperatura de les aigües profundes de llacs i mars està començant a pujar; això alliberarà el metà acumulat en el fons del mar el qual augmentarà l’acumulació de gasos hivernacle (sense comptar l’increment de volum degut a la dilatació que es sumarà a l’aigua del desglaç).

La situació és tant desesperada que per primera vegada sembla que els governs volen posar-s’hi seriosament. Però els interessos econòmics tant estatals com la pressió dels lobbies  fan que el vigor de les paraules es dilueixi. En aquests moments per primera vegada tothom porta només els més obtusos (perquè primar l’interès econòmic al futur només és d’obtús) veu que el perill està trucant a la porta, la pregunta és trigarem gaire a fer quelcom.

diumenge, 20 de desembre de 2015

Nants ingonyama bagithi Baba (Nadal 2015)

Greeting in English:

La Terra seguint la seva òrbita incansable, retorna cada any al punt de sortida. Aquest punt és totalment arbitrari, cada cultura te el seu; tanmateix nosaltres hem establert aquest punt inicial quan en el nostre hemisferi el dia comença a recuperar el terreny perdut a la nit, anunciant el retorn de la vida. Solsticis i equinoccis es succeeixen en un ritual que des de la nostre perspectiva sembla etern, però el qual només és un estadi més en el ritual de vida i mort d’estrelles d’una galàxia.

En aquest punt de balanç on celebrem els nou vinguts i enyorem qui ens ha deixat, es fa palès el pas del temps. Els nens es van fent grans i els grans anem envellint. La vida és com les pistes d’atletisme que cada quatre-cents metres tornes a estar al punt de sortida, però amb una volta més; i quan les teves forces s’esgoten deixes el testimoni al següent, de la mateixa manera que a tu te’l varen passar quan vas començar a córrer.

Pot semblar que la nostra existència es totalment banal. A la fi una vegada hagi desaparegut l’últim que ens va conèixer, la nostre existència haurà conclòs talment com era avanç que naixéssim. Les enciclopèdies són plenes de noms que no signifiquen res per ningú. Però no és cert, el nostre pas per la vida, el de cada un de nosaltres, condiciona el pas dels següents; no sols qui reben el testimoni de nosaltres, sinó la resta de generacions fins al final de la nostra espècie; com en les carreres de relleus el resultat no és fruit de qui passa amb el testimoni la meta sinó la suma del que ha fet cada relleu.

Així doncs desitjo que celebreu l’espectacle de la vida, i per la següent òrbita del nostre maltractat planeta pugueu viure en plenitud de les coses transcendents; i per la resta Hakuna Matata.

Aquest any he fet una cosa diferent com a postal (no m’atreveixo a qualificar-ho, excepte de molt 'temerari')(el que se sent per sota no són uns gats sinó l'acompanyament).


Bon Nadal i Bon Any  2016

Feliz Navidad y Prospero 2016
Buon Natale e Felice  Anno  Nuovo 2016

Merry Christmas and Happy New Year 2016

Frohe Weihnachten und ein gutes neues Jahr 2016

PD per treure l’ensurt de la postal us deixo la cançó que ha inspirat els primers paràgrafs

dissabte, 7 de novembre de 2015

Es necessiten més que paraules per resoldre el problema climàtic

A una setmana de la cimera de Paris pel Canvi Climàtic, la enèsima cimera definitiva, sembla que ja tenen un compromís en ferm. Tot i així  corren rumors que per aconseguir un compromís global s’ha començat a diluir, i segurament això acabarà amb la enèsima cimera fallida. La qüestió és que tenim al G20 i la UE que formen el bloc de països més desenvolupats, aquests són els països que més emeten, així com a causa de la globalització econòmica obliguen a altres països a ser també altament contaminants. I per un altre costat tenim el capital mundial que davant la necessitat d’energia tant per produir com per transportar, ha apostat per la font més segura d’energia que tenim: els combustibles fòssils. Com vaig exposar en “Per què el petroli i el carbó augmenten cada dia el seu consum?” tot el món està embarcat en aquest tipus d’energia, avui deixar-la provocaria moltes pèrdues.

El clima extrem augmenta dia a dia

Portem molts anys de conferències del clima i cimeres amb grans titulars, declaracions, compromisos i calendaris que no es compleixen. Una raó d'això era la poca consciència del problema que tenia l'opinió pública. Aquesta era deguda pel poc coneixement de la situació, en part perquè no s'ha començat a apreciar fins ara que la meteorologia extrema ens impacta, i sobretot al confondre amb la cacofonia que produeixen la quantitat de missatges ecologistes les crides que fa a aquest tema.

Encara que la raó més important és l'econòmica. Com he exposat el nostre món colonitzat per l'energia d'origen fòssil: petroli, gas i carbó. Les energies renovables no ofereixen l'agilitat ni la potència que tenen les fòssils; alguna cosa problemàtic quan per a molts processos es necessita molta energia en moments puntuals, cosa que obligaria a un replantejament global de l'ús de l'energia i que en un context de lliure albir com l'actual és impossible. D'altra banda el negoci de les fòssils és un negoci consolidat: distribució en funcionament, clientela assegurada, matèria primera per a més d'un segle, i finançament assegurat. El petroli s'ha convertit en un negoci segur amb molts diners invertits que són difícils de recuperar; per tant l'economia financera s’alia amb l’energia fòssil per bloquejar, pressionar i endarrerir tot el possible les mesures.

L'energia fòssil té segrestada l'economia. De la mateixa manera que es compren productes agrícoles molt abans que fins i tot hi hagi els camps per conrear, el petroli també es compra a Futurs. El miracle que manté encara alt el preu del petroli és que el preu del petroli extret avui es va fixar fa alguns anys. Avui amb la caiguda de la demanda i la intrusió dels hidrocarburs obtinguts de forma no convencional, el preu hauria de caure i en conseqüència arruïnar als inversors; però aquests inversors, com va passar en la crisi immobiliària, l'han titulitzat i una caiguda d'aquest preu es durà per davant l'economia financera, en el que s'anomena la Bombolla del Carbó.

Avui juguem a despistar en matèria climàtica, mentre el clima empitjora. Tot i així  a Paris ha arribat la preocupació. D’entrada l’augment accelerat de CO2 (In 30 years it has increased the pace of accumulation of CO2 in the atmosphere) i l’evidències que els Hidrurs de Metà es comencen a alliberar del fons marí (The fossil CO2 is going out Permafrost) ha alertat  a unes autoritats que creien tenir les coses molt controlades. Tanmateix  la necessitat de l’actual president dels USA (Obama) de tenir un final gloriós a la seva desastrosa administració, ha accelerat un compromís mundial pel clima, això obre l’esperança encara que molt feble perquè la més que presumible victòria d’un candidat republicà, farà desdir al segon país més contaminant del Món, dels seus compromisos. Calen mesures i sobretot urgents perquè la situació s'accelera, però els dirigents mundials estan encara molt enfeinats amb la crisi econòmica i els interessos dels lobbies, per posar l’atenció en la bombolla climàtica que si esclata ens esborrarà a tots.

divendres, 11 de setembre de 2015

11 de setembre. Què commemorem en realitat?

Avui fa 301 anys l'exèrcit francès juntament amb l'espanyol va prendre la ciutat de Barcelona després de 14 mesos de setge. Aquest fet seguin els usos i costums de la guerra significar l’anorreament del poble vençut en aquest cas el català.

Calderón de la Barca posava en boca de “El Alcalde de Zalamea” el lifemotive del que varen ser els tres segles de monarquies absolutistes a Europa: "el rey es señor d'hacienda y vidas". Precisament en aquesta obra Calderón exposa el tracte humiliant i vexacions que les hosts infligien a la població, la qual estava obligada a acollir i alimentar els soldats. Aquesta disposició ja va ser motiu de la primera revolta catalana el 1640 (Guerra de Secessió) quan s’obligar a l'allotjament (tal com es feia a Castella) dels exèrcits que anaven a lluitar a la Guerra dels 30 Anys. La poca predisposició a allotjar soldats provinents de Castella, cosa que molts consideraven inconstitucional i humiliant, més l'aptitud normal d'un exèrcit va provocar una guerra de 12 anys.

Al·legoria al abatiment de Casanoves 

Però la guerra que va acabar l'11 de setembre de 1714 és una altra, és la guerra de Successió. Guerra deguda al canvi dinàstic que serà l'entrada definitiva de l'absolutisme a Espanya. Catalunya com la resta de regnes i principats juren lleialtat al nou rei, el qual també jura les constitucions. Però comet un error posar a Velasco com a virrei en substitució de Jordi de Darmstadt, el qual prendrà decisions que l'enfronta tant amb els Consells de Cent com la Diputació General, a part que a l'anar avançant el conflicte seves mesures repressives encendran els ànims. Al mateix temps el partit Autriacista (d'implantació a tot el regne d'Hispà), que propugnava que el rei no podia imposar un hereu sinó seguir la llei dinàstica, buscava qui podia secundar una revolta, amb l’ajut de les potències que formaven "La Santa Aliança" les quals havien declarat la guerra a favor de la causa de Carles d'Àustria a França i la España borbònica. A Catalunya van trobar el terreny adobat, primer pels problemes institucionals entre les institucions i la representació del rei; i de l'altra l'odi al francès, no en va Catalunya havia suportat dos segles de guerres Hispano-franceses.

Sigui com sigui la guerra finalitzar al maig de 1713, amb la derrota dels Borbons els quals faran importants concessions territorials i comercials (aquesta guerra serà la fi de l'hegemonia francesa), però conservant tots els territoris peninsulars inclosa Catalunya. Aquest tractat molt avantatjós pels anglesos, significar trair un tractat anterior fet amb Catalunya per el qual es comprometien a defensar les llibertats catalanes fos quin fos el resultat de la guerra. Però en el tractat d’Utrecht només es feia esment a ser tractats els catalans igual que els castellans (o francesos, es a dir com a vassalls). Anglaterra demana que es respectessin les constitucions catalanes tenint en compte que els derrotats en aquesta guerra havien estat els Borbó però Felip V es negar, el tractat no ho especificava i s’havia de castigar als traïdors. El 30 de juny es reuneixen les últimes Corts Catalanes per decidir si lliurar-se a les tropes Franco-Castellanes o continuar la lluita en solitari. Guanyar continuar la lluita i es proclamar la república.

Durant aquests 14 mesos fins al final de la guerra Barcelona estarà assetjada, sent bombardejada dia i nit. Alliberades de la guerra a Europa les tropes Franco-Castellanes començarien  a acumular homes impedint trencar aquest cèrcol per part de l'exèrcit català de fora de les muralles (50.000 contra 15.000 exercit que restar desprès de la marxa de les tropes aliades). Després de dos assalts, un salvat in extremis el 4 de setembre i el definitiu del 11 de setembre, la ciutat va capitular. Així i tot la defensa va ser tan ferotge que va fer retrocedir les tropes estant ja dins la ciutat, això va permetre que s'arribés a un acord de capitulació honrós (per primera vegada en la història) evitant el saqueig.

Gravat sobre l'assalt  definitiu a Barcelona

Òbviament el 11 de setembre es commemora una derrota. La derrota d'un estat de dret, abandonat per altres estats convertits en una propietat privada dels seus caps, reis absolutistes, que consideraven els territoris i persones que habiten en ells possessions les quals usar i intercanviar segons el seus interessos particulars. Catalunya disposava d'una constitució, lleis generals, escollien els càrrecs i el rei no era amo d'hisendes i ànimes.

Encara que al final Catalunya es quedà sola davant les tropes Borbòniques, en aquesta muralla no només hi havia catalans o refugiats de la resta de Corona d'Aragó, també havia castellans com el mateix general Villaroel (Comandant Gral. De l'Exercit de Catalunya) que sabien que en aquesta muralla es defensava una forma d'entendre el món. Una manera on les persones prenen les decisions i no quatre senyors ignorants que juguen amb les vides de la gent. Avui les burocratitzades institucions europees obliden que darrera aquella muralla de Barcelona, com en les barricades que des de finals del segle XVIII y durant el segle XIX els ciutadans que els paguen els sou no volen ser els seus lacais; tanmateix aprofiten qualsevol oportunitat per retornar als segles d’autoritarisme.

La Catalunya que va desaparèixer aquest 11 de setembre no era una democràcia perfecta, ni aquest idealitzat món que descrivia "la Renaixença", però era un món on tots es veien com a subjectes polítics; i encara que era un suïcidi en 1713 van triar suïcidar-se abans de perdre la llibertat de poder fer-ho. Siguem conscients d’això perquè a l’altre costat de la muralla hi ha un senyors que no sols ens volen prendre la llibertat sinó la nostra vida i ànima